Memòria històrica

Enguany es compleixen 85 anys del final de la Guerra Civil Espanyola i, coincidint amb la proximitat d’aquest aniversari, s’han estat publicant estudis i pronunciant discursos en relació amb aquest calaix de sastre que s’ha anomenat “memòria històrica”. No obstant això, pràcticament mai es diu ni una sola paraula sobre una cosa que s’ha guanyat un lloc de primer ordre en aquesta memòria. El seu origen va ser una llei, i els seus efectes, horribles, es van deixar sentir durant dècades.

La Guerra Civil espanyola va ser una guerra de mobilitat, de constants progressions territorials, en les quals, la gran majoria de vegades, l’anomenat “bàndol nacional” guanyava territori al bàndol republicà. Aquest aspecte implicava un problema, ja que alguns ens habitualment no autoritzats havien fet impressions de moneda a fi de possibilitar les transaccions econòmiques en circumstàncies de relatiu aïllament. Aquesta conducta va ser bastant usual en àrees del bàndol republicà.

el juliol del 1937, el govern de Burgos va promulgar la llei de bloqueig de comptes bancaris, d’aplicació automàtica a les zones que l’exèrcit al seu comandament anés ocupant. La llei suposava la classificació dels saldos d’aquests comptes en quatre grups: els comptes oberts després del 18 de juliol del 1936 i que haguessin tingut moviments; els oberts abans d’aquesta data i que també presentessin moviments; els comptes que corresponien a contractes a executar en dates posteriors al final de la guerra, i els comptes integrats per dipòsits constituïts amb diners emesos pel govern republicà després del 18 de juliol del 1936.

Ja finalitzada la guerra, el 9 de novembre del 1939, es va promulgar una llei que va establir les bases del model monetari del franquisme i que constituïa el que seria el sistema dirigista de la postguerra. Així, es van eliminar els límits existents anteriorment en les emissions monetàries, es va decretar el curs forçós dels bitllets emesos pel Banc d’Espanya i es van retirar de la circulació les monedes de plata i coure. Alhora, el Banc d’Espanya va passar a ser l’instrument monetari del Ministeri d’Hisenda, la qual cosa equivalia, a la pràctica, a obrir la porta de la impressió de bitllets segons el criteri polític de torn, com més endavant succeiria. No obstant això, la qüestió crucial era: quin canvi havia d’aplicar-se en la conversió dels diners republicans?

Es va formar una comissió d’estudi que va elaborar un informe en el qual es presentaven tres possibilitats: incrementar l’oferta monetària pel total d’emissions realitzades, prendre com a barem la cotització de la pesseta a la Borsa de París el dia que va començar la contesa o establir uns coeficients en funció de l’evolució de l’índex de preus. La solució triada va venir reflectida en la llei de desbloqueig del 7 de desembre del 1939.

Van ser purament i simplement anul·lats tots els bitllets emesos pels governs republicans després del 18 de juliol del 1936, la qual cosa va sumir en la més absoluta misèria moltíssimes famílies, molt més com més van trigar les seves àrees de residència a ser ocupades per les tropes franquistes, ja que havien percebut salaris i rendes en bitllets republicans durant més temps, decisió que va afectar particularment Catalunya.

Els saldos dels comptes sense moviments des del 18 de juliol del 1936 van ser convertits a la par, ja que, com que no havien estat utilitzats, no s’hi havien efectuat ingressos de bitllets republicans, per la qual cosa els saldos eren purs.

Van ser ignorats els deutes que el govern republicà havia adquirit després del 18 de juliol del 1936, ja que el govern signant no era considerat legal pels vencedors.

Els comptes oberts després del 18 de juliol del 1936 o que haguessin tingut moviments amb posterioritat a aquesta data, com que era impossible dilucidar la moneda utilitzada per fer els ingressos (si havia estat emesa amb anterioritat o amb posterioritat al 18 de juliol del 1936), van ser dividits en set grups, als quals es va aplicar un coeficient decreixent en funció del que van trigar a ser ocupats pel bàndol vencedor els llocs d’establiment dels bancs dipositants. Aquesta mesura també va provocar la misèria en nombroses famílies que van veure disminuïts els seus saldos per l’únic motiu de tenir la residència en una localitat espanyola o en una altra.

El resultat d’aquesta llei va ser el decrement de l’oferta monetària a l’antiga zona republicana en uns 6.000 milions de pessetes del 1939, més de 9.400 milions d’euros a preus de febrer del 2024. Però el 1939, per una pesseta, es podien adquirir molts més béns dels que es podrien adquirir pel seu equivalent en euros l’any 2024. Aquests 9.400 milions expressats en termes de PIB equivaldrien a 270.000 milions actuals. S’imaginen què passaria si d’un cop de ploma el PIB d’Espanya decreixés avui en aquesta xifra?