Celestí Ventura
President del Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona (Cateb)
“Cal mobilitzar el petit inversor per finançar l’habitatge social”
“La solució és un pla de xoc: en deu anys, Catalunya ha crescut en 600.000 habitants i només s’hi han construït 162.000 habitatges”
“Les promotores del tercer sector han de tenir a l’abast fons ètics que atreguin capital amb beneficis fiscals i garanties públiques”
El perfil
Celestí Ventura i Cisternas (Barcelona, 1951) és arquitecte tècnic per la UPC. Va començar la seva carrera a Construccions Catalanes, i posteriorment es va incorporar a la promotora de la construcció Metro-3, on va exercir de director general durant 35 anys. L’any 2014 va fundar l’empresa UNIQ Residential, per desenvolupar habitatges d’alta gamma a Barcelona, Madrid i Alacant. Presideix el Cateb des del 2019.
Hem de fabricar sòl ràpidament i agilitzar les llicències. Una cosa és seguretat jurídica i una altra, ineficiència
El problema de l’habitatge rau en la falta d’oferta?
Absolutament. En els últims deu anys, Catalunya ha incrementat la seva població en 600.000 habitants. No hi havia cap previsió, per optimista que fos, que digués que el desembre del 2023 Catalunya assoliria els vuit milions d’habitants. I no per la natalitat, que és molt baixa, sinó per l’arribada d’estrangers, tant els que busquen un futur millor per a les seves famílies com els anomenats expatriats digitals. Doncs bé, en aquest període només s’han construït 162.000 habitatges.
De quina manera canvia la demanda d’habitatge el fet que sigui sobretot població immigrada?
A Catalunya tenim un 17% de gent estrangera, però a la ciutat de Barcelona, on el problema de l’habitatge és més greu, és el 31%. Allà on hi ha més població forana, s’ha agreujat més el problema, perquè els estrangers necessiten habitatge des que arriben. L’oferta i la demanda s’han desequilibrat ràpidament, i això ha fet disparar els preus.
El germen de la situació actual se situa en el desprestigi de la construcció i del sector immobiliari en general després de la crisi del 2008?
La crisi del 2008 va ser molt dolenta. L’“España va bien” reflecteix un moment en què la classe política, que en aquells moments era la dreta espanyola, estava vivint de rendes, en el sentit que el món de la construcció –“del totxo”, que en diuen de manera despectiva– feia pujar el PIB. Però es construïa en llocs on no feia falta, i el sector, que sempre s’ha vist més com un negoci que com una indústria, va accentuar aquest desprestigi. Però el que tenim avui és que durant molt de temps no hem construït, ni bé ni malament, tampoc habitatge social, que fa més falta. A Espanya hi havia un 17% de protecció oficial, però tenia data de caducitat i es va vendre. I avui només és l’1,7%.
Mentrestant, la demanda s’ha mogut cap al lloguer, que està disparat...
Després de la crisi financera, la classe mitjana espanyola va perdre molt nivell adquisitiu. Avui, en bona part, és més treballadora que mitjana, i ja no pot pensar a comprar un habitatge i ha d’optar pel lloguer, que està tensat. Per què? Perquè no n’hi ha.
I què s’ha de fer?
Evidentment hem de construir. Però no de manera indiscriminada com es va fer durant la bombolla immobiliària, sinó allà on més falta fa. Necessitem que es creï sòl i que els processos administratius siguin ràpids. No podem trigar deu anys a fabricar sòl. Una cosa és seguretat jurídica i una altra, ineficiència administrativa.
I com s’han de finançar? És possible la tan invocada col·laboració entre el sector públic i el privat?
Les grans promotores van quedar molt tocades després de la crisi financera i moltes van tancar. Les que han quedat són molt dependents dels fons d’inversió, que estaven fent el build to rent, és a dir, construir per llogar, fins que els han dit que no poden incrementar el preu de lloguer, aleshores han vist que no els surten els números, s’han venut aquestes promocions i se’n van, ja no en fan més de noves. Per tant, en comptes d’aturar el preu del lloguer, encara ho hem complicat més, perquè hi ha menys oferta. Ens estem quedant amb una força de fabricació molt més feble.
Aquests fons d’inversió sovint són presentats com a part del problema i no de la solució.
Sense aquests fons encara tindríem menys coses construïdes. El veritable culpable és que no trobem la manera per construir el que necessitem per a la població, que està creixent i que continuarà creixent, perquè d’això dependrà que el sistema de pensions espanyol sigui viable; necessitarem treballadors estrangers. El problema s’agreuja cada dia que passa.
Creu que les actuacions a curt termini fan desviar l’atenció?
Efectivament i, el que és pitjor, aconsegueixen el contrari del que pretenen. Posar un límit als preus sense tocar l’oferta va en contra de les llars amb economies més desafavorides, perquè, com que hi ha tanta demanda i tan poca oferta, els propietaris dels immobles poden triar i lloguen als més solvents.
Com es poden construir habitatges assequibles de protecció oficial?
En aquests moments, els números no surten. Els preus de la construcció s’han encarit un 20%; en canvi, els mòduls de la protecció oficial no s’han tocat. Amb el sòl regalat, un promotor hi perdria diners.
Planteja un escenari sense sortida.
Només hi ha una solució: un pla de xoc a tres nivells, estatal, català i local, perquè el problema no és a tot arreu igual. Com deia, cal fabricar sòl d’una manera ràpida, on es necessita, i agilitzar les llicències. A partir d’aquí, hem de crear uns fons.
Què vol dir?
Hem de buscar inversors que, en comptes de demanar un 15% de rendibilitat, que és una bestiesa, es conformin amb un 5% o un 6%, per fer uns fons ètics o socials amb beneficis fiscals i garanties de l’Estat. Hi ha molts petits inversors que podrien estar interessats a posar els seus estalvis en aquest tipus d’iniciativa per substituir els fons d’inversió internacionals que busquen rendibilitats molt més altres. Aquests fons estarien a l’abast de cooperatives, fundacions i altres promotors del tercer sector que fan habitatge social sobre sòl públic. No pot ser que els ajuntaments es venguin el patrimoni, han de fer cessions d’ús de manera que reverteixi al cap d’uns anys. Tot això que explico és posar a treballar la imaginació per guarir el mal, sobre els efectes no podem fer res. I amb una iniciativa no en tenim prou, calen moltes idees. Perquè si pensem que la solució és que l’Estat hi dediqui un pressupost molt alt, ens enganyarem.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.