El galimaties del finançament autonòmic de règim comú

Els recursos de les comunitats autònomes de règim comú provenen de la cistella d’impostos estatals parcialment o totalment cedits: impost sobre successions i donacions, impost sobre el patrimoni, impost sobre transmissions patrimonials, impost sobre actes jurídics documentats, 50% de l’IRPF, 50% de l’IVA, 58% de l’impost especial sobre el tabac, 58% de l’impost especial sobre alcohols, 58% del tipus estatal general i 100% del tipus estatal especial de l’impost sobre hidrocarburs, impost sobre l’electricitat, impost sobre determinats mitjans de transport i tributs sobre el joc.

A la recaptació total d’aquesta cistella –148.461 milions d’euros l’any 2022–, s’hi aplica el mecanisme d’anivellament per igualar els serveis públics fonamentals (educació, sanitat i altres serveis socials essencials), amb l’objectiu que les comunitats autònomes puguin prestar un nivell similar d’aquests serveis exigint als seus ciutadans un esforç fiscal també similar. El mecanisme d’anivellament s’implementa mitjançant tres elements:

- El Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals, que es dota en un 75% amb els recursos tributaris de les comunitats autònomes i la resta que aporta l’Estat. La participació de les comunitats autònomes en el repartiment dels diners està determinada per les seves necessitats de despesa, representades per la població ajustada, que es calcula de la manera següent: un 38% per la població protegida equivalent, un 30% per la població real, un 20,5% per la població de 0 a 16 anys, un 8,5% per la població de més de 65 anys, un 1,8% per la superfície, un 0,6% per la dispersió, un 0,6% per la insularitat i un 3% per altres variables.

La transferència serà a favor de la comunitat autònoma quan la seva capacitat fiscal (75% dels recursos tributaris) sigui inferior a les seves necessitats de despesa segons la seva població ajustada. Contràriament, les comunitats que tenen una capacitat fiscal superior a les seves necessitats fan una aportació neta a la resta de comunitats autònomes.

- El Fons de Suficiència Global, que garanteix el cobrament dels recursos derivats del model anterior al 2009 i els addicionals que s’integren al model actual.

- El Fons de Competitivitat, destinat a les comunitats autònomes amb un finançament per càpita inferior a la mitjana o inferior al seu índex de capacitat fiscal. Té com a objectiu reduir les diferències en els recursos per càpita i incentivar l’autonomia i la capacitat fiscal.

- El Fons de Cooperació, adreçat a les comunitats autònomes que tenen un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana o una densitat de població inferior al 50% de la mitjana o que, amb un creixement de la població inferior al 90% de la mitjana estatal, tinguin una baixa densitat de població.

L’informe Finançament singular, del Departament d’Economia i Hisenda, assenyala que es tracta d’un sistema injust, perquè, “sota una aparença de rigor, el sistema de càlcul i el procediment per aportar recursos a les comunitats autònomes de règim comú és tan confús que, a la pràctica, els resultats són arbitraris, sense que hi hagi cap relació entre el que aporten i el que reben els ciutadans de les diferents comunitats”. En el cas concret de Catalunya, els seus ciutadans aporten uns ingressos per habitant un 17,7% per sobre de la mitjana, però reben uns recursos per habitant un 2,1% per sota.

Que la sortida de Catalunya del model de règim comú de finançament sortirà cara és un crit d’avís que repeteixen governs autonòmics de diferents signes polítics. Entre els quals, la Xunta de Galícia, que ha posat una xifra a aquest cost: 444 milions d’euros a l’any per a la comunitat gallega, un 4,4% dels 10.106 milions d’euros que va ingressar el 2022.

També ha aixecat el dit Compromís. El seu portaveu, Joan Baldoví, ha advertit que el govern estatal pot perdre els vots dels dos diputats de Compromís al Congrés si no atén la “singularitat valenciana” davant un eventual finançament singular per a Catalunya.

La disminució d’ingressos de les comunitats deficitàries seria molt més gran si les altres dues amb superàvit, Madrid i les Balears, decidissin demanar un finançament singular a la catalana. Fedea calcula que, si això passés, l’Estat perdria 37.500 milions més en ingressos tributaris. A més, aplicar el principi d’ordinalitat requeriria que els habitants de Madrid no podrien estar pitjor finançats que els de Catalunya, de manera que el cost de garantir-la seria de 1.461 milions en el cas de les Balears i d’11.538 milions en el cas de Madrid. A això, caldria afegir-hi els 13.200 milions de la reducció de l’aportació catalana. En total, 26.019 milions d’euros, un 18% dels ingressos tributaris de l’Estat.