Terra de pensionistes

La població envelleix, per l’augment de l’esperança de vida, ara xifrada en 86 anys per a les dones i 80 per als homes, segons dades de Salut del 2021. Una de les conseqüències és l’augment del nombre de persones que reben una pensió, i que la reben durant més anys, de manera que el percentatge de pensionistes ja s’ha situat en un 19,5% dels residents a Catalunya a finals del 2023, segons l’Idescat. En concret, en el tancament de l’any passat hi havia 1.541.323 perceptors d’una pensió contributiva de la Seguretat Social, un 0,2% més que el 2022.

La proporció va anar a l’alça a gairebé totes les comarques, i en algunes de les menys poblades ja superen la quarta part de la població: el Berguedà (27,7%), el Ripollès (27,3%), la Terra Alta (27,1%), el Lluçanès (26,3%) i les Garrigues (25,1%). A l’altra banda de la llista comarcal percentual, les comarques amb menys pensionistes en relació amb la població empadronada són la Cerdanya (14,5%), l’Aran (15,1%) i l’Alt Empordà (15,8%). El nombre de pensionistes ha crescut a la majoria de comarques i els augments més elevats són al Moianès (2,4%), l’Aran (2,1%) i el Baix Penedès (1,9%), a més del Solsonès, que ha registrat un increment molt elevat (11,9%) a causa de la incorporació de Biosca i Torà a la comarca el 2023. El mapa pensionista permet comprovar que les comarques del litoral són les que acumulen un percentatge més gran de població activa, i que l’interior i les comarques agràries són les que pateixen la marxa de gent en edat de treballar.

Tot i les diferències, “no són prou significatives per parlar d’una Catalunya buidada, ni tampoc hi ha un diferencial tan accentuat com el d’altres zones de l’Estat amb Madrid, per exemple”, adverteix el professor d’economia Jordi Franch (Universitat de Vic-UCC). El “veritable problema del sistema deficitari de les pensions és la seva sostenibilitat els pròxims anys, sobretot quan s’hi incorporin els nascuts als anys seixanta, els coneguts com boomers.” Quan es va posar en marxa la Seguretat Social, als anys seixanta, precisament cada quatre cotitzants finançaven un pensionista. “Ara ja ho han de fer només entre 2,27 treballadors”, adverteix Franch. L’any 2010, el 92% del cost de les pensions l’assumien “els treballadors actius, però ara ja només poden fer-ho en un 73%”.

L’envelliment de la població agreujarà el problema la pròxima dècada. “Un de cada tres euros que gasta l’Estat són per a les pensions”, que amb l’actual progressió “podrien entrar en fallida el 2050” si no s’hi apliquen correccions, com ara allargar l’edat de jubilació, que ja s’està aplicant. Però potser no en farem prou i caldrà “augmentar la cotització dels treballadors o reduir les pensions, fins i tot”, indica el professor d’economia de la Universitat de Vic. Altres estats han començat a permetre plans de capitalització privats, la flexibilització de les prejubilacions o altres fórmules mixtes.

Jordi Franch relativitza també els efectes de la immigració sobre el sistema: “És cert que els nouvinguts contribueixen a finançar les pensions incorporant-se al mercat laboral, però d’aquí a uns anys també les hauran de cobrar. L’actual percentatge de pensionistes d’origen immigrant és ínfim.”

La nòmina mensual de pensions contributives de la Seguretat Social es va situar en 12.751 milions el juny passat, per exemple, un 6,29% més que el mateix mes del 2023. Sumant-hi la paga extraordinària que reben deu milions de pensionistes, s’arribava a una despesa pública de 25.000 milions. En total, dels deu milions de pensions contributives, n’hi ha 6,5 de jubilació, 2,3 de viudetat i la resta corresponen a incapacitats permanents (961.167), orfes (341.262) i en favor de familiars (46.088).

El nombre total de pensionistes puja a l’Estat a un ritme interanual de l’1,2%.

La pensió mitjana del règim general supera els 1.600 euros. En dades de juny, la mitjana del sistema de la Seguretat Social arribava als 1.254 euros, un 5% més que el 2023. La mitjana correspon a la quantitat de les diferents classes de pensió. Pel que fa a la mitjana de la de jubilació a l’Estat, se situa en 1.441 euros mensuals. La pensió mitjana de viudetat se situa en 896 euros.

La qüestió també és que, mentre es busca la manera de finançar-les, els pensionistes requereixen serveis. “El sistema de salut, per exemple, cada cop ha de tractar més la cronicitat, que té un cost en salut públic molt més alt que una patologia puntual” com tenen les persones joves o adultes.

Millorar l’esperança de vida i, per tant, l’envelliment “és també un repte com a societat, que guanya qualitat de vida”. Seria preocupant el contrari, tot i que el que cal és aconseguir que el sector de l’atenció social sigui alhora una “oportunitat econòmica i no només un llast”, recorda el secretari d’Afers Socials i Família, Lluís Torrens. L’administració sí que adverteix del desequilibri comarcal. “Traçant un eix meridià sobre Manresa, a la dreta i la costa es concentren més llocs de treball, hi augmenta la població i el nombre de pensionistes és menor que a l’esquerra, on comarques pirinenques i rurals pateixen més els efectes de la despoblació i la menor rendibilitat agrària dels darrers anys”, defineix el secretari de Família. A banda de l’àrea metropolitana de Lleida, la resta d’aquest territori perd població i té un percentatge de pensionistes més elevat. Tenim el repte de fer-lo més rendible més enllà de les activitats econòmiques tradicionals, i retenir-hi població activa amb energies renovables, turisme rural, coworkings, etcètera.

L’envelliment de la població és inexorable. L’any 2050 ja serà d’un 30% el percentatge poblacional de catalans més grans de 65 anys, i això obliga a augmentar-ne els serveis d’atenció, i fins i tot a “explorar nous serveis més enllà dels centres de dia o les residències”, recorda Torrens. A les poblacions mitjanes franceses funcionen força bé les unitats residencials per a persones que viuen soles però que comparteixen espais i serveis comuns, per exemple. La reconversió de les urbanitzacions en primeres residències també genera “noves necessitats d’atenció”, avisa el secretari d’Afers Socials. Aquest és un fenomen que comença a produir-se en algunes comarques allunyades de les àrees metropolitanes. Tot forma part del difícil equilibri entre “mantenir l’autonomia com a persona i estar ben atès o supervisat per algun cuidador”, no sempre fàcil d’assumir a determinades edats.

Tornant a les pensions, en el cas dels homes la mitjana percebuda en concepte de pensions és de 1.643 euros i en el de les dones, de 1.247 euros, fet que suposa una diferència de 396 euros. L’import mensual rebut varia segons el tipus de pensió: en la de jubilació, la quantitat en el conjunt de la població és de 1.530 euros, la més alta de mitjana, al davant de la d’incapacitat permanent (1.241 euros) i la de viduïtat (943 euros). La pensió a favor de familiars (803 euros) i la d’orfandat (504 euros) són les de menys import.

Entre els municipis de més de 20.000 habitants, a la majoria ha augmentat la ràtio respecte de l’any 2022. Els municipis de Salou, Calafell i Sant Quirze del Vallès són els que presenten un augment percentual més gran (3,3%, 2,8% i 2,6%, respectivament). Pel que fa a la proporció entre pensionistes i població, els percentatges més elevats són els d’Esplugues de Llobregat, on un 23,4% de la població és pensionista de pensions contributives de la Seguretat Social, seguit d’Igualada (22,2%) i Manresa (22,1%), mentre que els municipis que presenten els percentatges més baixos són Salou (13,1%), Lloret de Mar (13,4%) i Sant Cugat del Vallès, Vila-seca i Salt (13,5%, tots tres municipis).