Mar sense pesca tradicional

“Si hagués tin­gut aju­des del govern no hau­ria parat mai de pes­car” diu Yior­gos Cha­ra­lam­bous, xipri­ota de família pes­ca­dora que va dei­xar el mar el 2015, quan neces­si­tava més diners per man­te­nir la família. Avui, es troba amb Cons­tan­ti­nos Nico­laou, arqueòleg sub­aquàtic, a la residència turística on tre­ba­lla fent el man­te­ni­ment. El Cons­tan­ti­nos li ense­nyarà les fotos de la res­tau­ració del Queen, el seu dar­rer vai­xell de pesca pro­fes­si­o­nal. 

L’any 2004, es va adhe­rir al pro­grama de para­lit­zació defi­ni­tiva de pesca de la Unió Euro­pea, una política apli­cada des dels anys noranta per reduir la sobre­pesca. A canvi de reti­rar el vai­xell de l’aigua, podia obte­nir una com­pen­sació econòmica segons les carac­terísti­ques del vai­xell, en el seu cas 50.000 euros. “Vaig tru­car al Cons­tan­ti­nos per dema­nar-li si hi hau­ria l’opció de res­tau­rar la barca i poder-la pre­ser­var en lloc de des­truir-la. Si ell no hi hagués insis­tit, l’hau­rien des­truïda”, explica el Yior­gos. 

En prin­cipi, la para­lit­zació defi­ni­tiva de pesca ofe­reix l’opció d’entre­gar el vai­xell a una asso­ci­ació cul­tu­ral per pre­ser­var-ne l’estruc­tura, cobrant igual la com­pen­sació econòmica. No obs­tant això, l’apli­cació no és igual a tots els països del Medi­ter­rani; per exem­ple, a Grècia s’han des­truït unes 13.000 embar­ca­ci­ons i se n’han sal­va­des una tren­tena. “La para­lit­zació defi­ni­tiva ha afec­tat més vai­xells petits perquè, per la pre­ca­rit­zació del sec­tor, tenen més neces­si­tat de com­pen­sa­ci­ons econòmiques. Això ha pas­sat espe­ci­al­ment a la Medi­terrània; no és igual a l’Atlàntic o al Cantàbric”, deta­lla Clara Agui­lera, exeu­ro­di­pu­tada i mem­bre de la Comissió de Pesca (PECH).

El taller dels Rodo­lico, a Acci Trezza, a l’est de Sicília, ara és un apa­ra­dor per als turis­tes i a la badia del davant cada cop hi ha menys falu­ques. El Sal­va­tore és l’última gene­ració d’una família de mes­tres d’aixa: “Qui ha des­truït el negoci és la burocràcia, molt més que les embar­ca­ci­ons de fibra de vidre”, diu. La des­trucció de la pesca tra­di­ci­o­nal és també l’eli­mi­nació de pro­fes­si­ons rela­ci­o­na­des amb el sec­tor. 

Con­cetto i Gui­seppe Valas­tro són pare i fill i tenen l’embar­cació amar­rada a prop del taller. Des de prin­ci­pis de juliol, la seva barca es trans­forma en un espai perquè els turis­tes puguin apro­par-se a la pesca tra­di­ci­o­nal. “Vam deci­dir fer pes­ca­tu­risme perquè era una manera de tenir més ingres­sos a l’estiu”, expli­quen. Cada cop hi ha més tra­ves burocràtiques i l’aug­ment de regu­la­ci­ons de la Unió Euro­pea és un dels pro­ble­mes prin­ci­pals de la pre­ca­ri­e­tat del sec­tor, recal­quen. “Som molt a prop de Tunísia i els pes­ca­dors de ter­cers països no tenen unes res­tric­ci­ons tan for­tes.”

La política comuna de la Unió Euro­pea aplica les matei­xes polítiques pes­que­res als estats mem­bres. Les lleis afa­vo­rei­xen la indústria pes­quera: “No podem com­pe­tir, estem tocant fons”, diuen mem­bres de la coo­pe­ra­tiva de pes­ca­dors de Malta, on la tonyina és la prin­ci­pal font d’ingres­sos. “Quan vam entrar a la Unió Euro­pea, ens van dir que es pro­te­gi­ria la pesca tra­di­ci­o­nal, però l’han des­truïda”, hi afe­gei­xen. 

“Des de lla­vors, cada cop hi ha més vai­xells de pesca grans inter­na­ci­o­nals. Els pes­ca­dors petits se sen­ten obli­gats a ven­dre els vai­xells perquè les grans embar­ca­ci­ons els ofe­rei­xen com­prar-los. Després, els des­tru­ei­xen i acu­mu­len la quan­ti­tat de quota”, denun­cia un acti­vista maltès pels drets dels pes­ca­dors que ha dema­nat ano­ni­mat. “A més, si no pes­ques una quan­ti­tat con­creta, t’anul·len la quota, que l’acaba adqui­rint una embar­cació més gran”, hi afe­geix. Alguns dels pes­ca­dors mal­te­sos entre­vis­tats han llo­gat la seva quota a la pesca indus­trial: els surt més a compte que sor­tir a pes­car. 

La neces­si­tat d’unes quo­tes que dis­cri­mi­nin posi­ti­va­ment les embar­ca­ci­ons tra­di­ci­o­nals i més aju­des per moder­nit­zar la flota són algu­nes de les solu­ci­ons que veu l’euro­di­pu­tada Clara Agui­lera: “Si es limita la pesca d’arros­se­ga­ment, la pesca tra­di­ci­o­nal podria ser sos­te­ni­ble. Si lle­gei­xes els papers i escol­tes els debats, sem­bla que tots donem suport a la pesca tra­di­ci­o­nal, però la rea­li­tat de l’acció del govern no és aquesta.”

“A Grècia, la falta de peix és un altre dels pro­ble­mes prin­ci­pals, així com les espècies inva­so­res”, comenta Yoan­nis Vek­ris, un dels únics joves d’Amor­gos que agafa el relleu fami­liar. Per fer front a la manca de pei­xos, a l’illa es vol apli­car un pla pilot: veda de pesca a l’abril i al maig, l’època de la rege­ne­ració. Durant aquells mesos, els pes­ca­dors es dedi­ca­ran a “pes­car brossa”, cobrant unes pres­ta­ci­ons públi­ques. El pro­jecte és una pro­posta de l’asso­ci­ació de pes­ca­dors Amor­gama, jun­ta­ment amb Blue Marine i Cycla­des Fund. “En gene­ral, en el nos­tre sec­tor no hi ha pinya entre els pes­ca­dors, però a Amor­gos és una mica dife­rent. M’agrada que sigui així. Al mar, ja hem de llui­tar sols”, con­clou el Yoan­nis.

Aquest arti­cle ha estat desen­vo­lu­pat amb el suport de Jour­na­lism­fund Europe.