La primera llavor
El 3 de novembre del 1974, fa 50 anys, es va fundar la Unió de Pagesos en una casa de colònies de Pontons, a l’Alt Penedès
El sindicat va fer els seus primers passos en la clandestinitat i va plantar cara a l’estructura imposada pel franquisme
-
La taula presidencial en el primer congrés de la Unió de Pagesos, celebrat a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) el 28 de novembre del 1976 MANEL ARMENGOL. -
El segon congrés de la Unió de Pagesos, que es va celebrar a Cervera el 1978 ANDREU PEIX. -
El segon congrés de la Unió de Pagesos, que es va celebrar a Cervera el 1978 ANDREU PEIX. -
El manifest fundacional de la Unió de Pagesos UNIÓ DE PAGESOS.
El 3 de novembre del 1974, pagesos de tots els racons del país es reuneixen a la casa de colònies de Penyafort, al municipi de Pontons. La trobada és clandestina. Des del 1940 regeix una llei que imposa el sindicalisme vertical i estableix que tots els càrrecs sindicals han d’estar afiliats a la Falange, el partit únic. L’any següent, s’han creat les Hermandades de Labradores y Ganaderos, d’afiliació obligatòria per a tots els pagesos. Durant 34 anys, doncs, el règim ha imposat el seu model de sindicalisme, controlat pels grans propietaris i tutelat per la dictadura, sense marge per a la llibertat sindical i cooperativa que s’havia desplegat durant el període de la República (1931-1939). L’objectiu de la trobada, que duu a terme en un edifici propietat de l’arxiprestat de Vilafranca del Penedès, és compartir una diagnosi sobre la situació del camp català i impulsar, si s’escau, un sindicat que permeti defensar els interessos de la pagesia al marge de les estructures oficials.
En la trobada, no només es decideix el nom del nou sindicat, que es dirà Unió de Pagesos, sinó també l’estratègia a seguir. D’aquella reunió en sortirà un manifest adreçat “als pagesos i ramaders de Catalunya” que es convertirà en el primer document de la nova entitat. Es tracta d’un text improvisat, que els convocats consensuen, en plena llibertat, paraula a paraula; i que ens dibuixa prou bé l’escenari en què neix la Unió de Pagesos. En el text es descriu “la situació crítica, i en alguns sectors desesperada, en què es troba el conjunt de la pagesia catalana”. La crisi, amb alguns ingredients que encara avui subsisteixen, es manifesta a partir de “l’emigració en massa de la joventut, que ha passat a engruixir l’exèrcit dels treballadors industrials”. Aquest èxode rural ve de lluny, del tombant dels segles XIX i XX; però en els darrers decennis ha estat especialment sagnant i ha buidat pobles i comarques de joves i famílies senceres, expulsats per unes condicions draconianes i atrets per les condicions de vida que se’ls ofereix a les ciutats. En dues dècades, del 1950 al 1970, la població activa agrària ha baixat a la meitat; una tendència que anirà a més. En el document provat a la casa de colònies de Penyafort es responsabilitza directament el règim franquista d’haver afavorit “35 anys d’explotació brutal” i es denuncia que els pagesos no tenen “cap pes en la política agrària del règim, que va dirigida a l’únic profit dels grans monopolis que acaparen la transformació i la comercialització dels productes del camp”.
A banda de la pèrdua de pes en l’economia del país, el camp s’enfronta a un escenari extremadament complex, amb els efectes de la crisi del petroli i una competència sense treva que fa perillar alguns sectors i un munt d’explotacions familiars. La premsa d’aquells anys parla obertament de la guerra de la llet, de la guerra de l’oli, de la guerra del vi... Un munt de conflictes que exemplifiquen prou bé el malestar creixent dels pagesos per l’encariment dels costos de producció i la inestabilitat dels preus; i que, al mateix temps, posen de manifest la incapacitat del sindicalisme vertical per fer front al nou escenari global. En el document, els primers dirigents de la Unió de Pagesos són ben conscients que els problemes del camp també provenen de la dictadura i proclamen obertament: “El veritable canvi en les nostres condicions de treball no pot obtenir-se dins l’actual règim polític, que sempre estarà al servei dels que ens exploten.” De fet, l’estructura del sindicalisme franquista forma part d’aquest engranatge per intentar anestesiar els pagesos del país, i els vells dirigents de les Hermandades de Labradores y Ganaderos es veuran completament desbordats per l’escenari. Les mobilitzacions d’aquells anys es convertiran en la llavor d’un nou sindicalisme al camp.
En el manifest adreçat “als pagesos i ramaders de Catalunya” també s’esbossa un primer programa, tot i que molt bàsic, del sindicat. De fet, en el document es fixen dos objectius “bàsics” per a qualsevol organització pagesa: d’una banda, la “defensa actual” dels seus “interessos econòmics i socials”; i, d’una altra banda, la “creació de quadres que assegurin la continuïtat del moviment pagès”. Més endavant, el primer programa de la Unió de Pagesos es detalla més. Es parla de la necessitat d’aconseguir “progressivament el control de la comercialització” dels seus “productes per imposar uns preus que retribueixin dignament” la seva “feina i alhora abasteixin els aliments pels treballadors de les ciutats”; un objectiu fruit del context d’aquells anys però que es manté plenament vigent 50 anys després. També es reivindiquen “les condicions socials, culturals i sanitàries que facin” dels seus “pobles i viles llocs habitables”; una petició perfectament equiparable a la que estan plantejant partits i entitats veïnals per al món urbà.
Néixer en la clandestinitat
Durant els primers anys, la Unió de Pagesos tindrà un creixement espectacular; però haurà de moure’s en dos condicionants especialment rellevants. D’una banda, la necessitat de sortir al carrer, ja sigui a través de les manifestacions o les tractorades. L’altre condicionant serà la necessitat de moure’s en la clandestinitat. La situació provocarà les primeres detencions. El mes de maig del 1976, per donar-ne un exemple, la Guàrdia Civil deté tres persones “acusades de pertànyer al sindicat il·legal Unió de Pagesos i d’haver participat en una escampada d’octavetes que feien referència al problema de l’oli de les Garrigues”.
El sindicat no serà legalitzat fins al 6 de maig del 1977. Des de bon començament, els seus dirigents seran conscients de la necessitat d’utilitzar “els instruments que resultin més eficaços [...], com són els organismes oficials i altres institucions legals: Hermandades, cooperatives, comunitats de regants [...], sempre que la seva utilització no posi en perill” la seva pròpia “organització, en el si de la qual seran preses les decisions fonamentals que afectin la classe pagesa”. L’estratègia d’infiltrar-se en els organismes franquistes no és exclusiva de la pagesia. També es dona en la política, el moviment veïnal, el sindicalisme industrial o l’associacionisme cultural. En el cas del camp, el nou sindicat comença denunciant l’obligatorietat de pagar les quotes del sindicat vertical i l’any 1975 alguns membres participen en les eleccions en les Hermandades i aconsegueixen alguns espais de representació que els permeten amplificar la veu de la Unió de Pagesos.
Pep Riera, qua va ser coordinador nacional de la Unió de Pagesos entre el 1978 i el 2000, va explicar fa anys el mecanisme que es va seguir per anar estenent la xarxa durant els anys de la clandestinitat: “Moltes reunions es feien a les parròquies. Vam anar estenent la xarxa a partir dels contactes, a partir de pagesos i tècnics agraris. No va ser tan difícil, perquè al camp, més o menys, els pagesos del territori es coneixen, i les convocatòries de les reunions es feien pel bocaorella. A les reunions hi podien venir 30 o 40 persones, hi havia moltes ganes. Sempre començàvem pels pagesos que ja estaven compromesos en la lluita política, gent que ja militava en partits polítics, que tenia més contactes però també una vocació específica per organitzar un sindicat pagès.” El sindicat va créixer com una taca d’oli, que a poc a poc es va anar estenent a tot el territori.
Els afilats de la Unió de Pagesos s’organitzaven per pobles i comarques i, una vegada al mes, es reunia el Consell Nacional de tot Catalunya. Els acords es prenien amb la participació de totes les comarques i, a més, hi havia una executiva, que era la comissió permanent i que tenia cura de fer complir aquests acords o de resoldre imprevistos que no podien esperar a la propera reunió mensual. A poc a poc, l’objectiu de crear i formar quadres dirigents del moviment pagès es va anar concretant.
Sortir a la llum
La Unió de Pagesos celebra la seva segona assemblea el 19 de gener del 1976, poques setmanes després de la mort del dictador. Hi participen una seixantena de pagesos i tècnics d’arreu del país. En la trobada, que es fa a Poblet, el sindicat pren dues decisions rellevants. D’una banda, la incorporació a l’Assemblea de Catalunya, la principal plataforma unitària contra el franquisme; i, de l’altra, l’adhesió al Congrés de Cultura Catalana. A diferència de la trobada de Pontons, en aquest cas els convocants celebraran una roda de premsa que tindrà una notable repercussió a bona part dels mitjans de comunicació.
Aquell any, la crisi al camp s’agreuja. Als magatzems de les Garrigues s’amunteguen dues collites d’olives per la manca d’acord entre els representats agrícoles i el Ministeri d’Agricultura pel que fa a les subvencions i a l’exportació i per l’ordenació dels preus agrícoles de la campanya. Als frigorífics de les comarques de Ponent s’emmagatzemen 35 milions de quilos de fruita i, quan el producte arriba a tenir uns preus mínimament remuneradors per a l’agricultor, es produeixen un conjunt d’importacions per abaratir-los. I el sou dels temporers es manté congelat des de fa anys. La situació del camp és una caldera a pressió, que esclatarà en les manifestacions multitudinàries que se celebren en pocs dies de diferència a Tarragona (l’11 de maig) i a Lleida (el 25 de maig), unes convocatòries que són “demanades per la Cambra Oficial Sindicat Agrària i impulsades pel sindicat il·legal Unió de Pagesos”, tal com es pot llegir a la premsa de l’època. Les dues convocatòries es convertiran en el certificat de defunció del vell sindicalisme franquista i l’emergència d’una nova força al camp català, la Unió de Pagesos.
Les tractorades
No apareix en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), però el concepte de tractorada s’ha convertit, des de fa anys, en un símbol de les protestes del sector agrari i una forma de fer sentir la veu del camp a la ciutat. La primera es fa el febrer del 1977, quan surten a les carreteres del país més de 18.000 tractors, el 37% dels que hi ha matriculats. La tractorada, que es prepara a consciència a través d’assemblees sectorials, es mantindrà durant una setmana. El 6 de març comença la retirada dels tractors de les carreteres, un acte que es fa de forma ordenada i festiva.
La tractorada permet donar a conèixer la força de la Unió de Pagesos. A les ciutats s’enganxen cartells en què s’informa: “Sortim amb els tractors a la carretera demanant preus justos al camp, preus justos a la ciutat”; i es llança un missatge que, amb el pas dels anys, esdevindrà recurrent: “De cada 100 pessetes que us gasteu en aliments, només 35 arriben al pagès. El nostre problema també és el vostre.” Es tracta d’una primera temptativa de superar l’aïllament del camp, de buscar la complicitat del món urbà, cada vegada més allunyat del rerepaís. A banda dels preus justos, a través de la tractorada també es reclama la llibertat sindical i la seguretat social equiparada. La tractorada també es converteix, tal com destaca Andreu Peix, autor de diversos llibres sobre la Unió de Pagesos, en “una formidable plataforma de llançament del sindicat, que es consolida definitivament a les comarques que ja estaven organitzades i a les altres aprofita per donar-se a conèixer i iniciar la seva organització”.