Agenda del Pagès, una perspectiva de 40 anys

El contacte directe amb agricultors i ramaders a través d’entrevistes per elaborar els monogràfics de l’Agenda del Pagès durant quaranta anys ens ha permès resseguir el pols d’aquesta activitat econòmica arreu del país. A més, ho hem aprofitat per acostar el món pagès a la ciutadania, per donar veu al sector i per posar cara als professionals que, a més de produir aliments, tenen cura del territori i vetllen pels sabers i les tradicions, pel patrimoni rural. Ara, ens serveix per fer un repàs, en perspectiva, de com ha evolucionat l’activitat agrària, i ho fem a partir dels diferents conceptes (nocions i argots) emprats tots aquests anys.

Fa quatre dècades, amb la incorporació a Europa i a la política agrícola comuna (PAC), es parlava d’encarar la modernització i millora les estructures agràries tot referint-nos a introduir maquinària per guanyar eficiència i productivitat. Això permetia augmentar la competitivitat i introduir tecnologia per consolidar un sector potent i dinàmic amb l’horitzó posat en l’exportació com a objectiu final. També aportaria robustesa a les cooperatives agràries que havien estat l’ànima de l’associacionisme pagès. En aquest context, la prioritat seria la viabilitat econòmica i la industrialització agroalimentària, tot i que això comportés impactes socials i ambientals.

Amb les successives reformes de la PAC, es van anar introduint, progressivament, conceptes nous i es va anar popularitzant l’argot comunitari. Els pagaments compensatoris, els preus d’orientació i de garantia, les indemnitzacions compensatòries de muntanya o pels espais desfavorits, la diversificació productiva i les indemnitzacions per abandonament prematur de l’activitat agrària en són bons exemples. Ens vam familiaritzar amb acrònims, com ara el FEOGA, el FEDER, els fons estructurals i de cohesió i els NUTS (nomenclatures administratives de distribució jerarquitzades per copsar tipus d’ajuda). Fidels al nostre objectiu d’informar el lector, vam apostar per un apartat nou dins l’Agenda amb el nom de Llenguatge comunitari.

Ja en el tombant de segle, la multifuncionalitat de l’agricultura, els mosaics agroforestals, les mesures agroambientals, els sistemes productius alternatius, com ara l’agricultura ecològica, la producció integrada, l’agroecologia i l’agricultura regenerativa formen part de l’Agenda 2000 (segona reforma en profunditat de la PAC). També pren força i s’amplia la mirada de l’activitat agrària cap a l’economia rural que no viu directament i exclusivament de produir aliments. D’aquí es desplega una política pròpia, el desenvolupament rural que acaba sent el segon pilar de la PAC. A escala catalana, amb la posada en marxa del planejament territorial de Catalunya, s’enceta, amb diferents graus, la protecció dels espais oberts, amb una clara vocació d’ordenar el territori i relligar natura i agricultura; es deixa, però, la intervenció als consistoris municipals, la majoria dels quals són llavors poc propensos a conservar i gestionar l’espai agrari del seu entorn. També es comença a detectar la necessitat de tenir cura del paisatge agrari i d’articular eines com ara la pastura del bestiar per tal de gestionar la massa forestal i reduir el risc d’incendi.

Fa tot just una dècada, es van començar a introduir diferents conceptes, tots relacionats amb el malestar del camp i massa sovint involucrats en contradiccions al voltant dels aliments quilomètrics, l’excessiva concentració dels factors de producció, la manca d’una visió estratègica d’un sector essencial i la incertesa per l’emergència climàtica. A partir d’aquí, agricultura, alimentació i recursos naturals (sòl, aigua i energia) aniran de la mà amb les problemàtiques socials i ambientals que viu la pagesia ara: la urgència i la renovació del relleu agrari, la preocupació per l’espai rural en entorns periurbans per garantir aliments suficients en casos de recessions, incerteses econòmiques, vagues de transport, inclemències i riscos climàtics o per la inestabilitat geopolítica pròpia de la globalització. Prenen força les iniciatives organitzades de manera col·lectiva (rutes compartides de distribució de productes agraris, equipaments i serveis agroalimentaris, com ara escorxadors municipals, molins, trulls, obradors, etc.), així com la implicació en projectes de recerca d’institucions acadèmiques properes per acostar solucions a la pagesia, i la visualització de les tasques de pagès per, com a consumidors, conèixer els cicles dels conreus i acostar-nos als productes locals i de consum immediat, seran temàtiques recurrents.

La traçabilitat, la sostenibilitat, la sobirania alimentària, la resiliència, la transferència tecnològica, la seguretat alimentària, els sistemes agroalimentaris locals(o territorialitzats, com diuen els francesos en parlar d’àmbits geogràfics d’autosuficència productiva i alimentària) i els nous hàbits de consum i canvis de la demanda alimentària, entre d’altres, són conceptes que acompanyen estudis, informes, articles de premsa i discursos polítics alineats amb els objectius per al desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, que posen la mirada en la innovació agroalimentària, sigui de caire organitzatiu o tecnològic, per obtenir suport públic.

Des de la pagesia, en canvi, i d’aquí les darreres mobilitzacions pageses encara latents, es posa l’èmfasi en la manca de viabilitat econòmica, en l’extrema burocratització administrativa, en la necessitat d’enfortir el model familiar agrari com a garant de la gestió del territori i el medi, en la falta de reconeixement social de la pagesia, en l’asimetria dels agents que componen la cadena de valor agroalimentària, en la garantia d’una dotació de superfície agrària suficient (atenent que Catalunya registra les pitjors xifres d’Europa), en l’allunyament de la ciutadania de la terra i dels productes locals malgrat les campanyes de publicitat i de comunicació locals i en l’abisme entre el consum i la producció, per anomenar els aspectes més cridaners. La pagesia, però, és un sector amb resiliència i, tot i els nombrosos inconvenients, com ara poder disposar de terra i d’aigua i patir amenaces constants de la fauna salvatge, és capaç d’adaptar-se a tot: la digitalització, l’emergència climàtica, l’evolució de la demanda i els canvis de patrons alimentaris. Com a ciutadans, tenim, doncs, l’obligació de ser-ne conscients i fer valer els seus productes, comprar-los, respectant la temporada, cuinar-los i vetllar per l’excepcional receptari tradicional català.

Finalment i fent vàlua del caràcter gironí amb què va néixer aquesta publicació, i aprofitant que en l’edició d’enguany rememorem el rol estratègic del sector lleter, s’ha de dir que aquest any es compleixen 90 anys d’una iniciativa pionera a l’Estat espanyol i a Europa: la inauguració, l’any 1935, de la Central Lletera Municipal de Girona (més endavant Clarió). En efecte, un consistori valent, amb el suport de les institucions sanitàries locals i preocupats per la seguretat alimentària, va facilitar la creació d’un servei d’higienització de la llet per abastir la ciutadania de Girona. El projecte va obtenir ràpidament el suport social dels productors lleters de l’espai periurbà gironí i de la societat gironina i va obligar l’Ajuntament a desplegar les primeres normatives municipals innovadores en temes alimentaris.

Potser per encarar amb certesa els reptes de futur de la pagesia, per atorgar-li el lloc que es mereix, no fan falta conceptes ni reformes. Necessitem, com l’any 1935, una visió integral, estratègica i valenta que prioritzi l’acció conjunta per garantir aliments propers i de qualitat.