Falten 7.272 milions

Quan el govern espanyol diu que cal passar de l’Estat reivindicatiu al cooperatiu sembla enviar un missatge a les comunitats autònomes i especialment a Catalunya. Però si s’aplica la màxima ell mateix en el cas del finançament, qui ha de cooperar és justament el govern espanyol del PSOE, si vol corregir el desequilibri existent entre ingressos i necessitats de despesa en els dos principals nivells de l’administració. 

Perquè això sigui així, la Generalitat calcula que l’Estat hauria de transferir un total de 12.672 milions d’euros al nou model de finançament de les comunitats autònomes per al 2009 i entre 19.000 i 21.000 milions per al 2011. La xifra del primer any serviria només per restablir la distribució d’ingressos entre Estat i autonomies que ja hi havia l’any 1999 i que l’Estat ha anat variant al seu favor. La del tercer any d’aplicació serviria per corregir els recursos en favor de les comunitats per tal que puguin fer front a les noves competències que han anat assumint.

Aquests són els càlculs que fa el departament d’Economia de la Generalitat en valors de l’any 2007. Però, en canvi, la xifra que el ja exministre d’Economia Pedro Solbes va posar sobre la taula abans de plegar era de 5.400 milions el primer any: 7.772 menys, per tant, que les expectatives de la Generalitat. I la xifra del tercer any encara queda més lluny: tot just 9.000 milions. D’aquesta manera es perpetua el desequilibri centralista, malgrat que el PSOE s’ompli la boca amb les bondats de l’Estat de les autonomies i sembli voler-lo donar per tancat.

L’Estat de benestar
L’any 1999, any base del model actual, l’Estat tenia un 45,2% dels recursos i les comunitats un 54,8%. I en vuit anys, fins al 2007, els recursos de l’Estat es van multiplicar per 2,44 i els de les comunitats només per 1,94. El factor principal és l’impost de societats, que ha crescut a una taxa del 15%, i que només reverteix en l’Estat. Així que com a conseqüència d’aquesta evolució, la distribució dels recursos ha passat de ser del 50,9% per a l’Estat i el 49,1% per a les comunitats. I, en canvi, la despesa de l’Estat ha crescut a una taxa interanual del 8,5%, mentre que la de les comunitats ho ha fet a un 10,1%, bàsicament pels serveis de l’Estat de benestar –sanitat i educació, sobretot–, que tenen un comportament molt més expansiu, amb creixements superiors al PIB nominal, fet al qual cal afegir la infrafinançada llei de la dependència. És a dir, que les despeses de les comunitats creixen per factors estructurals i és previsible que es mantingui aquesta tendència, més tenint en compte que els nous estatuts preveuen transferir més competències.

Sigui com sigui, s’ha trencat l’equilibri inicial en perjudici de les autonomies, i la Generalitat creu que cal restablir l’equilibri vertical del 1999 i corregir els recursos d’acord amb la diferent evolució de les despeses de l’Estat i de les comunitats. Això vol dir que per tornar al 45-55, l’Estat ha de transferir un 5,7% dels recursos públics a les comunitats. Que són aquests 12.672 milions d’euros. I com que les comunitats tenen ara més necessitat de despesa que l’Estat de la que tenien el 1999, l’equilibri, segons la Generalitat de Catalunya, hauria de passar a ser del 41,7% de recursos per a l’Estat a 58,3% per a les comunitats. I això vol dir un ajustament del 9,2% del total de recursos públics (uns 21.000 milions d’euros), cosa que el govern català planteja per al 2011.

Doble desequilibri
Però, en el cas de Catalunya, el país pateix un doble desequilibri. D’una banda, de capacitat de despesa respecte a l’Estat –un dels problemes que el model de finançament de l’Estatut volia corregir i que no troba desllorigador–. De l’altra, un desequilibri entre les pròpies comunitats. I aquest és un dels deures que queden ara per al flamant ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, i per a la flamant titular d’Economia, Elena Salgado, que amb José Luis Rodríguez Zapatero agafen les regnes de la negociació en l’enèsima recta final. I el problema principal, ara com ara, és que en la darrera oferta no es compleix el principi d’ordinalitat, en aquest cas d’equilibri entre comunitats, per tant.

La capacitat de recaptació de la Generalitat és un 20% superior a la de la resta de governs autònoms. Però, en canvi, un cop fet el repartiment dels recursos, Catalunya queda un 5,6% per sota de la mitjana del finançament. I l’objectiu de la Generalitat quan reclama una injecció de diners per part de l’Estat és també quedar, com a mínim, un 5% per sobre. I tot i que els negociadors del ministeri accepten que la Generalitat es quedi directament el 25% dels seus ingressos i que no vagin al pot comú anomenat d’anivellament, la proliferació de fons –de suficiència i convergència– fa que la distorsió reaparegui i Catalunya quedi encara un 3% per sota mantenint l’statu quo de les comunitats sobrefinançades.