Segona onada
Economia
Si el llunyà 1990 arrencava amb un mapa esquitxat de 87 caixes d’estalvis, la crisi del 1993 va començar a aplicar una severa selecció natural fins a arribar a les 45 caixes que actualment hi ha a l’Estat. En 19 anys, doncs, el sector ha perdut la meitat de sigles, engolides o intervingudes. Les caixes afronten ara el repte d’una segona onada de fusions després de l’avís del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que Caja Castilla-La Mancha no serà l’única víctima de la crisi i que algunes de les 44 restants, sobretot les petites i mitjanes, s’hauran de fusionar o reestructurar.
Ordóñez no oculta que tenir 45 caixes amb una xarxa de 25.000 oficines (sense comptar les dels bancs) no és el mapa més racional per transitar per una recessió que posa a prova la solvència i la liquiditat de les entitats. Ordóñez, però, topa amb un historial de fusions forçades per crisis quasi inèdit a l’Estat. Perquè les grans unions rarament han obeït al sanejament d’una caixa, sinó que el patró eren les absorcions per enfortir l’entitat resultant i sempre a la mateixa comunitat, com ara l’última unió, la de les andaluses Caja San Fernando i El Monte en Cajasol el 2007.
Segons Adolfo Sequeira, catedràtic de dret mercantil a la Complutense de Madrid, en la legislació actual existeixen dos obstacles per a una fusió de caixes: la dificultat de fixar l’equació de canvi –quin pes té cada caixa en la resultant si no se sap què valen perquè no cotitzen i no tenen un preu a borsa– i el règim d’autoritzacions, que depèn de comunitats amb lleis de caixes diferents i en pugna per retenir la seva seu.
Traves entre comunitats
Haver de tenir l’aprovació de dos governs autonòmics frena la fusió de caixes de diferents comunitats. I no n’hi ha prou que un mateix partit governi als dos territoris, com ho prova la fusió avortada de CCM i Unicaja tot i el fet que el PSOE mani a Castella - la Manxa i a Andalusia. L’opinió del Banc d’Espanya, a més, no és vinculant. Conscient que la inèrcia política pot frustrar una fusió òptima des del punt de vista financer, Ordóñez proposa reformar la llei de caixes per equiparar-les als bancs pel que fa a instruments com les ampliacions de capital.
Amb la lliçó apresa, Ordóñez anima a explorar les opcions de fusió fins al final perquè el rescat de CCM no es converteixi en la norma. El president de la CECA, Juan Ramón Quintás, s’atrevia a vaticinar al març les que culminarien enguany. “Els processos de fusió són molt lents. Per això dic que només dos culminaran, però els que s’iniciaran... Ah, això ja és una altra pregunta”, ironitzava.
Assaig a Castella-Lleó
Si la de CCM i Unicaja ja no és possible, la de les caixes basques –BBK, Kutxa i Vital– queda aturada amb el PNB fora d’Ajuria Enea. D’altres, com les sis caixes de Castella-Lleó –entre elles Caja Círculo, de l’Església catòlica–, assagen el pas previ a la fusió creant un grup contractual però sense perdre cap marca.
Sobre Unicaja pesa la sospita que el que Manuel Chaves vol és fusionar-la amb Cajasol per fer la gran caixa andalusa. A més, en el cas de CCM, una entitat pot preferir que la caixa sigui desballestada i optar després a comprar actius estratègics –oficines per buscar una implantació immediata– sense empassar-se’n la morositat com passa amb una fusió.
