Economia
“Tenia esperances, ara només deutes”
Els ciutadans sense feina s’espavilen per sobreviure sense subsidi futur
Tot i que ja fa dies que el govern central va anunciar l’ajut de 420 euros per als aturats que havien deixat de cobrar la prestació, la confusió encara era visible a finals de setmana. Després que els ciutadans rebessin la notícia com si tots els aturats poguessin rebre aquest ajut, tot i que en realitat es limita a aquells que van deixar de cobrar la prestació l’1 d’agost, i del corresponent aclariment per part de l’administració, molts ciutadans acudien al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) del carrer Aragó 182 amb l’esperança de poder rebre l’ansiada subvenció. Aquests són alguns testimonis.
Dje Siriki. Ballarí
Aquest africà de 41 anys porta des del novembre de l’any passat sense feina. Tal com explica “tot va començar amb la crisi immobiliària, quan l’empresa on treballava, que es dedicava a fabricar peces per fer instal·lacions de gas, va haver de tancar”. Des d’aleshores no ha aconseguit trobar feina, i malgrat que l’ajuda li aniria “especialment bé” per enviar diners als seus fills al seu país d’origen, la seva prestació es va acabar el novembre passat. Per a ell rebre la notícia que no podrà cobrar l’ajut és difícil d’encaixar: “La meva dona és funcionària i ja fa un any que m’ho paga tot, però a mi no m’agrada haver de dependre de ningú, perquè això pot acabar en baralles”, sentencia. Tot i que amb el seu grup de dansa va fent algunes actuacions, en Dje aprofita aquest temps per fer altres coses que l’ajudin a trobar feina, com per exemple, estudiar i treure’s el carnet de conduir. “Nosaltres venim aquí sense cap mena de títol i per això m’he apuntat a un curs per aprendre l’ofici d’electricista i a classes de català”, explica. Tot i els seus esforços per poder accedir a un lloc de treball que li doni la independència que tant desitja, en Dje es desespera en veure les ofertes de treball: “Es nota que passem per un mal moment econòmic perquè a cada oferta hi ha milers de persones apuntades a part de tu”.
Silvia Badessich. Agent immobiliària
La decepció es converteix en certa indignació en el cas d’aquesta argentina, que esperava poder rebre aquest ajut precisament perquè no pot treballar a causa d’una malaltia al fetge. “Els diaris van dir una cosa però n’ha resultat ser una altra, i això és injust, perquè l’ajuda hauria de ser per a la gent que no cobra cap mena de prestació”, assegura. Encara que la Silvia té la sort de no haver de pagar un lloguer perquè viu al pis d’un amic, les perspectives de poder millorar la seva situació econòmica no són gaire esperançadores: “Em manté la meva filla, però només amb els diners que rep amb l’assegurança de desocupació”. La conclusió, però, és que la Silvia té unes despeses que no pot pagar perquè, per acabar-ho d’adobar, no pot comptar amb el que va cotitzar quan treballava a l’Argentina: “L’ajuda als retornats és un merder, perquè em demanen unes coses complicades i que costen massa diners”.
Olga Garcia. Joiera
“Amb la notícia de l’ajut la gent agafa esperança, però a mi l’únic que em queda són deutes”. Aquest és el sentiment que imperava entre els aturats que, com l’Olga, porten mesos sense cobrar la prestació i continuaran així perquè no compleixen els requisits per rebre els 420 euros. Igual que molts dels que s’acosten fins al SOC per informar-se sobre aquests qüestió, l’Olga creu que “s’hauria d’ajudar la gent que fa molt que no cobra i no el que s’ha quedat sense prestació a l’agost”. Aquesta empresària, però, té molt clar qui són els responsables de tanta confusió: “El govern central ho ha fet malament i tot el que va dir ha resultat ser fals”. I això només accentua els seus problemes, que van començar ara fa un any: “Jo tenia una joieria, però vaig haver de marxar de casa i ara visc amb la meva àvia de 86 anys”, explica. Tot i les dificultats, aquesta dona de 44 anys s’ho pren amb humor i fa broma amb el fet que a la prestació pels aturats de més de 45 anys tampoc hi pot accedir perquè és “massa jove”.
Laura Busquets. Psicòloga
La Laura és una dels molts desocupats que pensaven que si el contracte de feina que tenien s’acabava el 31 de juliol podrien rebre l’ajut. Però com va poder comprovar en parlar amb una de les funcionàries del SOC, la realitat va resultar ser més decebedora: “No tinc dret a accedir als 420 euros perquè vaig deixar de cobrar la prestació molt abans de l’1 d’agost”. Malgrat que aquesta psicòloga està apuntada a la borsa d’Educació de la Generalitat, amb la qual cosa espera tenir feina “al febrer com a molt tard”, el que farà mentrestant és una incògnita. “De moment no tindré ni un duro i mentrestant haig d’anar tirant fent de psicòloga per hores, que no em cobreix les mínimes despeses ni de bon tros”. I el fet de treballar per una institució pública, assegura, tampoc l’ajuda a aconseguir certa estabilitat econòmica: “Sempre has d’estar pendent a veure si et criden, per això mai saps quan estaràs treballant un altre cop”.
Desiré Castillo. Dissenyadora gràfica
Amb cara de pòquer i preguntant-se què farà d’ara endavant. Així és com es va quedar aquesta dissenyadora gràfica en saber que no tenia accés a cap mena d’ajut perquè va acabar de cobrar la prestació al juliol. Com molts altres joves qualificats que tenen una o fins i tot dues carreres, aquesta jove de nacionalitat espanyola acabada d’arribar de Veneçuela, el país on ha viscut durant els últims anys, té moltes dificultats per trobar feina. “Com que trobar feina ara és especialment difícil i tinc dues carreres, em van recomanar que fes dos currículums: un per treballar en el sector del turisme i l’altre per fer de dissenyadora gràfica”, explica. Tot i que en arribar de Llatinoamèrica va estar treballant vuit mesos, després va haver d’espavilar-se amb la prestació de l’atur. El problema va arribar fa menys d’un mes: “Entre el juliol i l’agost vaig cobrar l’última part de la prestació però ara esperava poder comptar amb aquesta ajuda”, es lamenta. “Finalment em trobo sense feina i pagant-me un màster d’animació en tres dimensions... la veritat és que no sé com m’ho faré per pagar-me’l a partir d’ara”, explica.
Dje Siriki. Ballarí
Aquest africà de 41 anys porta des del novembre de l’any passat sense feina. Tal com explica “tot va començar amb la crisi immobiliària, quan l’empresa on treballava, que es dedicava a fabricar peces per fer instal·lacions de gas, va haver de tancar”. Des d’aleshores no ha aconseguit trobar feina, i malgrat que l’ajuda li aniria “especialment bé” per enviar diners als seus fills al seu país d’origen, la seva prestació es va acabar el novembre passat. Per a ell rebre la notícia que no podrà cobrar l’ajut és difícil d’encaixar: “La meva dona és funcionària i ja fa un any que m’ho paga tot, però a mi no m’agrada haver de dependre de ningú, perquè això pot acabar en baralles”, sentencia. Tot i que amb el seu grup de dansa va fent algunes actuacions, en Dje aprofita aquest temps per fer altres coses que l’ajudin a trobar feina, com per exemple, estudiar i treure’s el carnet de conduir. “Nosaltres venim aquí sense cap mena de títol i per això m’he apuntat a un curs per aprendre l’ofici d’electricista i a classes de català”, explica. Tot i els seus esforços per poder accedir a un lloc de treball que li doni la independència que tant desitja, en Dje es desespera en veure les ofertes de treball: “Es nota que passem per un mal moment econòmic perquè a cada oferta hi ha milers de persones apuntades a part de tu”.
Silvia Badessich. Agent immobiliària
La decepció es converteix en certa indignació en el cas d’aquesta argentina, que esperava poder rebre aquest ajut precisament perquè no pot treballar a causa d’una malaltia al fetge. “Els diaris van dir una cosa però n’ha resultat ser una altra, i això és injust, perquè l’ajuda hauria de ser per a la gent que no cobra cap mena de prestació”, assegura. Encara que la Silvia té la sort de no haver de pagar un lloguer perquè viu al pis d’un amic, les perspectives de poder millorar la seva situació econòmica no són gaire esperançadores: “Em manté la meva filla, però només amb els diners que rep amb l’assegurança de desocupació”. La conclusió, però, és que la Silvia té unes despeses que no pot pagar perquè, per acabar-ho d’adobar, no pot comptar amb el que va cotitzar quan treballava a l’Argentina: “L’ajuda als retornats és un merder, perquè em demanen unes coses complicades i que costen massa diners”.
Olga Garcia. Joiera
“Amb la notícia de l’ajut la gent agafa esperança, però a mi l’únic que em queda són deutes”. Aquest és el sentiment que imperava entre els aturats que, com l’Olga, porten mesos sense cobrar la prestació i continuaran així perquè no compleixen els requisits per rebre els 420 euros. Igual que molts dels que s’acosten fins al SOC per informar-se sobre aquests qüestió, l’Olga creu que “s’hauria d’ajudar la gent que fa molt que no cobra i no el que s’ha quedat sense prestació a l’agost”. Aquesta empresària, però, té molt clar qui són els responsables de tanta confusió: “El govern central ho ha fet malament i tot el que va dir ha resultat ser fals”. I això només accentua els seus problemes, que van començar ara fa un any: “Jo tenia una joieria, però vaig haver de marxar de casa i ara visc amb la meva àvia de 86 anys”, explica. Tot i les dificultats, aquesta dona de 44 anys s’ho pren amb humor i fa broma amb el fet que a la prestació pels aturats de més de 45 anys tampoc hi pot accedir perquè és “massa jove”.
Laura Busquets. Psicòloga
La Laura és una dels molts desocupats que pensaven que si el contracte de feina que tenien s’acabava el 31 de juliol podrien rebre l’ajut. Però com va poder comprovar en parlar amb una de les funcionàries del SOC, la realitat va resultar ser més decebedora: “No tinc dret a accedir als 420 euros perquè vaig deixar de cobrar la prestació molt abans de l’1 d’agost”. Malgrat que aquesta psicòloga està apuntada a la borsa d’Educació de la Generalitat, amb la qual cosa espera tenir feina “al febrer com a molt tard”, el que farà mentrestant és una incògnita. “De moment no tindré ni un duro i mentrestant haig d’anar tirant fent de psicòloga per hores, que no em cobreix les mínimes despeses ni de bon tros”. I el fet de treballar per una institució pública, assegura, tampoc l’ajuda a aconseguir certa estabilitat econòmica: “Sempre has d’estar pendent a veure si et criden, per això mai saps quan estaràs treballant un altre cop”.
Desiré Castillo. Dissenyadora gràfica
Amb cara de pòquer i preguntant-se què farà d’ara endavant. Així és com es va quedar aquesta dissenyadora gràfica en saber que no tenia accés a cap mena d’ajut perquè va acabar de cobrar la prestació al juliol. Com molts altres joves qualificats que tenen una o fins i tot dues carreres, aquesta jove de nacionalitat espanyola acabada d’arribar de Veneçuela, el país on ha viscut durant els últims anys, té moltes dificultats per trobar feina. “Com que trobar feina ara és especialment difícil i tinc dues carreres, em van recomanar que fes dos currículums: un per treballar en el sector del turisme i l’altre per fer de dissenyadora gràfica”, explica. Tot i que en arribar de Llatinoamèrica va estar treballant vuit mesos, després va haver d’espavilar-se amb la prestació de l’atur. El problema va arribar fa menys d’un mes: “Entre el juliol i l’agost vaig cobrar l’última part de la prestació però ara esperava poder comptar amb aquesta ajuda”, es lamenta. “Finalment em trobo sense feina i pagant-me un màster d’animació en tres dimensions... la veritat és que no sé com m’ho faré per pagar-me’l a partir d’ara”, explica.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.