"Qui pugui ha de consumir; això també és fer país"

La Unió Sin­di­cal Obrera de Cata­lu­nya (USOC) és el ter­cer sin­di­cat del país i, mal­grat que a vega­des quedi ama­gat mediàtica­ment dar­rere de les dues prin­ci­pals orga­nit­za­ci­ons, el seu pes en empre­ses com Nis­san con­ver­teix la seva en una veu impor­tant. La secretària gene­ral de la USOC, Antònia Gil, repassa l'actu­a­li­tat de l'ocu­pació i del món sin­di­cal català i espa­nyol.

L'atur no dóna treva.
La cai­guda de l'atur a l'estiu va ser esta­ci­o­nal. Ara apa­reix la rea­li­tat ordinària, i no veiem cap expec­ta­tiva posi­tiva. Nosal­tres estem arran de terra i el que veiem a les empre­ses és ben dife­rent: con­ti­nua la sag­nia d'aco­mi­a­da­ments i expe­di­ents de regu­lació d'ocu­pació.

Com el de Nis­san.
Sí, i no hi estem d'acord. Fa molt poc es va apro­var un ERO d'extinció. Si ja s'ha apro­vat, no té sen­tit el tem­po­ral just quan aug­menta la pro­ducció, perquè tenen la fur­go­neta nova al novem­bre i al febrer dobla­ran algun torn.

Però ja hi ha acord. Sem­bla que els ERO tem­po­rals tots tiren enda­vant.
L'impor­tant és que real­ment res­pon­guin a uns objec­tius. Els ERO tem­po­rals són per sor­tir d'una situ­ació difícil i posar les bases del futur, no per pagar menys nòmines durant uns mesos, perquè és diner públic. Per això dema­nem al depar­ta­ment de Tre­ball que estudiï molt els casos, perquè no hi ha dues situ­a­ci­ons iguals, i un pot ser vàlid i l'altre no.

Ara els atu­rats han acon­se­guit l'ajut de 420 euros. Què li sem­bla?
Era una rei­vin­di­cació nos­tra: que es neces­si­tava un ajut per a la gent que es queda sense pres­tació. Per això el con­si­de­rem posi­tiu, però ens agra­da­ria que l'ajut anés més enllà de 420 euros, que voregés els 600, i que no en que­des­sin col·lec­tius fora. Les lleis no han de ser tan res­tric­ti­ves amb les dates.

¿La pujada dels impos­tos per­ju­di­carà la recu­pe­ració?
És molt difícil, per a qual­se­vol govern, apu­jar els impos­tos, perquè és molt impo­pu­lar. I valo­rem que no es bar­regi amb les deman­des de la patro­nal, d'aba­ra­tir l'aco­mi­a­da­ment i rebai­xar la des­pesa social. Tot no es pot fer, no es pot man­te­nir la des­pesa social si no hi ha més ingres­sos.

Li sem­bla bé que s'apugi l'IVA?
S'ha optat per la opció més fàcil, i és injusta, perquè afecta a tot­hom. La reforma és tímida, s'hau­ria d'entrar més a fons en les ren­des dels rics. I en una època en què tot­hom té por de gas­tar, no sem­bla la millor opció. Ara s'ha d'esti­mu­lar el con­sum.

Però amb la crisi...
La crisi no afecta a tot­hom. Aquesta sen­sació que tot­hom té crisi és dolenta. El que tin­gui una feina esta­ble i gua­nyi el mateix que ahir, que no deixi de con­su­mir ni de fer les matei­xes coses que feia, de com­prar-se el cotxe, etc. Perquè si no es venen cot­xes, els fabri­cants tan­ca­ran o pre­sen­ta­ran EROs. Hi ha molta població que té esta­bi­li­tat econòmica i ha de fer la mateixa vida que feia abans, perquè si no ho fa, cau el con­sum i empit­jora la situ­ació de crisi.

Qui té esta­bi­li­tat?
Tota la funció pública, els tre­ba­lla­dors de la sani­tat, de l'ense­nya­ment, de la banca, etc. Els tre­ba­lla­dors de la indústria, que està patint molt, sí que és lògic que tin­guin més por, però qui pugui ha de con­su­mir, perquè això també és fer país, és neces­sari per tenir un país esta­ble.

Només pateix la indústria?
No, però a Cata­lu­nya, el prin­ci­pal pro­blema que tenim és indus­trial, perquè és el prin­ci­pal motor econòmic. No pot ser que tota l'experiència, tot el nivell indus­trial que ha tin­gut sem­pre Cata­lu­nya es perdi.

I què s'ha de fer perquè no es perdi?
El pri­mer, i això ens implica a tots, és defi­nir com a país per quin tipus d'indústria hem d'apos­tar. I per això s'han de fer estu­dis i detec­tar les opor­tu­ni­tats que tenim, deri­va­des del lloc on estem ubi­cats, del tipus de pro­ducte que fem, de la tec­no­lo­gia que podem apli­car, etc.

Com s'ha arri­bat a aquesta situ­ació?
El que estem patint ara és efecte de la tran­quil·litat que van crear les mul­ti­na­ci­o­nals. I això ho expli­quem molt als tre­ba­lla­dors, perquè viuen aques­tes situ­a­ci­ons d'una manera molt traumàtica: la des­lo­ca­lit­zació de les empre­ses no és dife­rent del que feien les empre­ses ale­ma­nyes quan mar­xa­ven d'Ale­ma­nya i venien a Cata­lu­nya. I els nos­tres pares esta­ven molt con­tents que vin­gues­sin aques­tes empre­ses. Pot­ser hem vis­cut massa anys d'això i no hem creat un tei­xit indus­trial. Com que teníem molta mul­ti­na­ci­o­nal, que genera molta pime al vol­tant, no es feia. Però quan marxa una d'aques­tes empre­ses matriu, es per­den molts llocs de tre­ball.

Cal més fle­xi­bi­li­tat labo­ral?
Tenim un 30% de tre­ball pre­cari i ines­ta­ble, som el país d'Europa que en té més. Si això no és fle­xi­bi­li­tat! Però també hem de fer una crítica als sin­di­cats que nego­cien la con­cer­tació social, perquè l'etapa de bonança econòmica hau­ria hagut de ser­vir per esta­bi­lit­zar més el mer­cat de tre­ball, i els sin­di­cats majo­ri­ta­ris tenen la seva petita part de cores­pon­sa­bi­li­tat, per haver accep­tat un mer­cat labo­ral tan ines­ta­ble com el que teníem, per pac­tar puja­des sala­ri­als del 2% amb bonança econòmica. I ara, amb crisi, què dema­na­ran? Jo crec que el sin­di­ca­lisme majo­ri­tari d'aquest país ha estat massa depen­dent dels poders públics, i això els passa fac­tura a ells i a la classe tre­ba­lla­dora. El sin­di­ca­lisme té una obli­gació, que és l'avenç social i fer de con­tra­po­der al poder econòmic, i en l'etapa de bonança no ho han fet.