El gran secret

El dia 16 passat la premsa informava que feia un any que una diputada del PP va registrar al Congrés un seguit de preguntes per tal de saber quants treballadors de l'administració pública són alliberats parcialment o totalment dels sindicats. I malgrat el temps transcorregut, encara no havia rebut cap resposta adequada. Una de les característiques que determinen les democràcies modernes és la transparència. La netedat i la claror en els comptes públics haurien se ser una constant i una exigència dels mateixos governs, perquè els membres de la societat que paguem impostos hem de tenir dret a la informació de com es gestionen els nostres diners, i se'ns n'ha d'informar puntualment.

Però pel que sembla això no és així, i per exemple saber el nombre d'alliberats sindicals a l'administració i què cobren de l'administració i no hi treballen és, com a mínim, un secret pràcticament d'estat.

I en aquests moments que els diners no arriben i s'ha de retallar despesa, la necessitat de transparència encara és més necessària, perquè pot passar que els governs siguin molt forts amb els febles i molt febles amb els forts.

Llegia unes dades que s'han publicat a la premsa, i que suposo que són orientatives, que parlen d'un nombre de 60.000 funcionaris alliberats, que suposen un cost anual de 1.600 milions d'euros. Si els números, ni que siguin aproximats, es confirmen, resulta que el cost d'aquests funcionaris que no treballen per a qui els paga és més alt que l'estalvi que el govern espera assolir amb la retallada de les pensions. Però aquests números només serien de l'administració de l'Estat espanyol, i aquí hi hauríem de sumar: totes les administracions autonòmiques i locals i empreses vinculades. També hi podríem afegir els assessor dels partits, que també cobren d'alguna administració i són alliberats dels partits. I sí que hem de fer cas, que no tenim cap element per dubtar-ne, d'una denúncia que fa reiteradament Joan Rosell, president de Foment del Treball: a Madrid hi ha 150.000 funcionaris de ministeris i organismes que s'han transferit a les autonomies que no tenen feina. Segurament a Catalunya també hi trobaríem una bossa important de llocs de treball públic suprimible que ajudaria a alleugerir molt la despesa. I malgrat tota aquesta bossa d'ineficiència, hi ha com una mena de secretisme i complicitats general, i és sorprenent que quan s'ha de retallar despesa per poder quadrar els comptes mai ningú pensa primer en aquest tipus de despeses, o subvencions dubtoses, informes irrellevants…, entre altres conceptes, i es pensi en els sous dels que treballen, les pensions dels que les necessiten, les infraestructures que manquen, i ens han de fer augmentar la produc- tivitat, i els investigadors han de marxar de Catalunya i d'Espanya, per la retallada de la inversió en investigació, que és el pa del nostre futur com a país modern i ric. Però els poderosos són massa poderosos per pensar a retallar-los res. El que deia; forts amb els febles i febles amb els forts.