els taps de suro i la primera globalització

La producció de taps a la Selva, l'Empordà i el Gironès i la seva exportació a tot el món va experimentar un boom extraordinari en el temps de la primera globalització, a cavall entre els segles XIX i XX. Els taps de suro havien esdevingut, des de mitjan segle XVII, un element indispensable per a l'obtenció i conservació de vins tranquils i dels vins escumosos de la regió de la Xampanya. Més tard, també esdevingueren imprescindibles per conservar les cerveses europees i americanes i alguns productes químics.

A partir de 1870-80, el conjunt de processos que configuren la primera globalització accelera el creixement de la indústria surotapera catalana. El suro esdevindrà (junt amb la indústria tèxtil, l'automobilística, l'editora, l'alimentària i la musical) el principal protagonista d'aquella mundialització de l'economia catalana. La fabricació catalana de taps i discos (i de boies, flotadors, aïllants i paviments de suro) es basà, inicialment, al segle XVIII, en: 1) l'existència de boscos d'alzines sureres al NE de Catalunya i 2), sobretot, la llarga tradició manufacturera catalana (sense la qual la revolució comercial catalana dels segles XIII-XV i la modernització del XVI-XVII no haurien estat possibles).

Però l'acceleració productiva i exportadora surera de finals del XIX fou deguda a cinc factors més: 1) la importació de la matèria primera, el suro, de plantacions, sovint catalanes, d'altres països (Extremadura, Andalusia, Portugal, Còrsega); 2) un conjunt d'innovacions (catalanes, però també alemanyes i nord-americanes) en el disseny dels diferents tipus de màquines utilitzades en la indústria surera; 3) la sortida dels industrials surers catalans al món comercialitzant els seus productes, plantant alzines o construint fàbriques (i, a l'inrevés, la vinguda a Catalunya de fabricants surers del nord d'Europa i de les regions industrials dels Estats Units); 4) la formació d'uns expertíssims -i combatius- treballadors i treballadores, amb una gran capacitat d'autoorganització, generadors de mútues, aliances, sindicats, cooperatives, casinos, societats corals; 5) la construcció d'una xarxa de ferrocarrils de via estreta, els carrilets, i l'ampliació dels ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols.

En resum, el 1913, just abans de la Primera Guerra Mundial, a Catalunya hi havia 507 fàbriques de taps, que ocupaven uns 15.000 treballadors i produïen anyalment uns 3.000 milions de taps, de 150 tipus diferents, que eren destinats gairebé íntegrament a l'exportació.

Les exportacions es dirigien, en primer lloc, a França (a la Xampanya, a Bordeus, a la Borgonya) i, després, segons Edouard Escarra, als “comerciants anglesos d'alcohols, cerveses i conserves, als cervesers i fabricants de productes químics alemanys… a Àustria, Bèlgica i Rússia, …als Estats Units, als cervesers argentins, uruguaians i cubans. Taps catalans són utilitzats fins i tot a Àsia i a Austràlia”. La xarxa comercial era important: “Molts fabricants catalans tenen oficines comercials a Reims, Brussel·les, Berlín, Mèxic, Nova York, etcètera”. I, fins i tot, “en aquestes i altres ciutats, alguns tenen tallers propis amb obrers catalans, per realitzar els acabats”.

Al XIX existeix un cert paral·lelisme entre aquesta indústria catalana del suro i la indústria suïssa del rellotge. Ambdues són resultat d'un treball d'especialistes, que es realitza en petites empreses localitzades en una àrea molt concreta i que genera un producte destinat, quasi íntegrament, a l'exportació.