la crònica
Un marroquí, un polonès i una senyora amb bata
És negra nit. No són ni dos quarts de sis, però els ascensors de l'edifici dels sindicats de Girona no dóna l'abast per pujar i baixar tots els piquets. L'objectiu és rebre les últimes ordres i acabar-se de distribuir les destinacions on es controlarà que només es facin els serveis mínims. Per l'hora tothom fa prou bona cara. El secret a aquella hora és que la majoria no ha passat pel llit i així no poden fer cara d'adormits. Les visites a algunes fàbriques per evitar l'entrada dels operaris, el control de repartidors de productes diversos i l'aeroport han centrat els esforços de les hores precedents.
Això sí, a aquesta hora la dosi de cafeïna és altament necessària. Tots els piquets van directament a una màquina de cafè. L'attrezzo no desvirtua la diada i òbviament la màquina és d'un color “roig” intens. És aviat, molt aviat, però la quadrilla que marxa cap a l'estació comença la jornada esperançada de marcar el dia per a la història. Surt gent de Comissions cap a l'estació d'autobusos. Són en Marcel, en David, en Josep, en Pere, en Jordi, l'Araceli, la Margot, en Rafa, en Miquel, la Montse..., un repàs que trenca els tòpics sindicalistes. Pocs barbuts i una feminització clara respecte a altres jornades de vaga anteriors. Provenen de mons molt diferents, des dels funcionaris fins al sector de la neteja o de la pastisseria industrial. Abans d'arribar a l'estació, un camió descarrega pa. “No anem bé..., hi ha vaga general i hi ha gent que no ho sap”, exclamen. És clar, és un dia important per a un sindicat. Una veu autoritzada admet que és “com un casament, perquè és l'inici d'un projecte i ha de ser un gran dia”.
Falten pocs minuts per a les sis i entra el primer bus. Els piquets de CCOO i d'UGT s'abraonen cap al conductor, que té previst sortir uns minuts després cap a l'aeroport. Demanen la documentació per veure si és un bus de serveis mínims, però els sindicats asseguren que no és així i que no es mourà de lloc. Això irrita la Simona i en Mario, una parella calabresa de vacances que ha d'agafar un vol de retorn a Itàlia. S'indignen en veure que no sortirà el bus. Uns polonesos van pel mateix camí. “No hi ha normes a les vagues a Espanya?”, es pregunta un. Es desentén de l'afinitat “polaca” que hi pot haver amb el poble català. Uns alemanys i uns holandesos opten per compartir un taxi i repartir-se el cost. A pocs metres, l'estació de tren és buida. No hi ha cap tren programat i només algun despistat es veu sorprès en accedir-hi. Els piquets s'acosten al bar de l'estació que havia obert a primera hora. Hi ha dos mossos esmorzant i els piquets tenen el detall de deixar-los acabar. Després es fa una ronda per alguns dels bars més propers perquè tanquin i els propietaris abaixen una mica la persiana mentre segueixen treballant. Van sortint els pocs busos de serveis mínims un cop en Yasser comprova als papers que porten el segell del comitè, l'empresa i la Generalitat. Ell és un marroquí originari de Xauen. Somriu amb el nou rol. “Un marroquí demanant papers als autòctons, quan sempre és la policia qui me'ls demana a mi, els papers”, diu irònic i enriolat. La tasca de control a l'estació s'acaba a les nou i un dels piquets reconeix que si han fet tancar un parell de bars de la zona ara no tenen enlloc per fer el cafè, però es resignen. Es torna a la seu de Comissions per agafar forces. Les cares ja palesen més cansament de les hores de vetlla i cal una dosi de cafeïna amb galetes. Cal fer un repàs del comerç per intentar que tanquin les botigues, amb escàs èxit. La volta ofereix una imatge insòlita. Els xiulets incessants desperten la curiositat d'una senyora gran a la cantonada del carrer Nou. Una bata de color rosa xiclet abilla la mestressa, que veu passar la comitiva amb una calma envejable. Ja ho veuen. És la història d'un marroquí, un polonès i una dona amb bata. Podria ser l'inici d'un acudit o el títol d'un llibre d'en Sergi Pàmies, però és el relat de l'inici d'un dia de vaga general.
