MAFO i nosaltres

El govern espanyol s'ha compromès amb Brussel·les a reduir el dèficit públic des de l'11% del producte interior brut (PIB) d'enguany al 6% per al 2011. Optimista de mena, ha previst un creixement de l'economia per a l'any vinent de l'1,3%, que dobla les darreres previsions del Fons Monetari Internacional (FMI) i d'altres acreditats organismes de prospectiva econòmica.

Tot i amb això, aquesta disminució del dèficit equival a una retallada pressupostària de 21.300 milions d'euros que l'Estat, a través del projecte de pressupostos i sense encomanar-se a ningú més, ha decidit distribuir seguint allò de tants caps tants barrets. Si la despesa final directa de l'Estat equival a poc menys de la meitat de la despesa de totes les administracions públiques, aleshores aquestes han d'assumir 11.300 milions i l'Estat els 10.000 milions restants.

Les comunitats autònomes, quan cada matí aixequen la persiana, ja tenen el 70% de la seva capacitat de despesa compromesa, sobretot en sanitat i ensenyament, que representen dos terços de la despesa total. En canvi, l'Estat només té el 50% de despesa compromesa i el seu marge per ajustar-la a través del 50% restant és, doncs, molt superior.

L'allau immigratòria dels darrers deu anys –especialment rellevant a Catalunya, on ha superat el milió de persones- ha disparat la despesa social derivada dels serveis bàsics que presten les comunitats autònomes i, en menor mesura, els ajuntaments. Tot i amb això, del total de l'endeutament acumulat per part de les administracions públiques espanyoles, el 70% correspon a l'Estat, i només el 17% a les comunitats autònomes i el restant 13% a les locals.

Com sempre, doncs, i a excepció d'Euskadi i Navarra, que tenen bossa a part, l'Estat fa trampes. És més ineficient i centrifuga la despesa i, ara, el dèficit, cap a les administracions perifèriques. Només dos d'entre la multitud d'exemples possibles.

Avui, el Ministeri de Cultura, amb totes les competències traspassades des de fa anys i panys a les comunitats autònomes, té més funcionaris que el 1980. I un altre de més recent. Quant tot just s'enceta el debat sobre el copagament de serveis bàsics com la sanitat, el ministre d'Educació, per allò de la crisi, decideix congelar les taxes universitàries, de manera que en els darrers anys l'aportació directa dels estudiants al cost dels seus estudis ha passat del 14% al 9% i la diferència, és clar, va càrrec de les comunitats autònomes.

Per a Catalunya, malgrat les velades referències de Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO), un problema afegit és que se'ns col·loca en el mateix sac que a la resta d'administracions perifèriques de l'Estat. Un sac on tenim companys de viatge tan galdosos com l'Ajuntament de Madrid, amb un endeutament astronòmic, de l'ordre de 7.500 milions d'euros, que, és clar, els ha permès tenir la ciutat tan neta i polida, amb tant de transport públic i zones verdes.

Des de la capital d'Espanya, a més a més d'espoliar-nos amb el dèficit fiscal i fer-nos trampes per tot arreu, estan convençuts que els catalans no som prou grans per saber governar-nos i han de ser ells els que vetllin perquè ens portem bé. El més greu, però, és que també hi ha alguns catalans que pensen que si poguéssim disposar de tots els nostres recursos, els administraríem pitjor que no pas ho fan els espanyols.

N'hi ha que posen com a exemple l'aeroport d'Alguaire, a Lleida, mentre obliden desastres tan absoluts com l'aeroport Don Quijote a Ciudad Real, un dels motius de l'enfonsament de la Caja Castilla-la Mancha –que el Banc d'Espanya no va saber detectar a temps- i que només compta amb tres vols a la setmana de Ryanair i, a més, subvencionats.

Les impertinències i les atzagaiades provinents de l'exterior sovint ens fan reaccionar irats, però el problema real el tenim a casa, on encara hi ha massa destacats membres del món econòmic que creuen que no hem assolit la majoria d'edat.