Falta pedagogia política

Men­tre anem par­lant del dèficit actual (i de l'ante­rior superàvit, ja de pas­sada), del deute públic i de la capa­ci­tat de decisió del govern en l'eco­no­mia actual, de si cal retar­dar l'edat de jubi­lació o cal apu­jar els impos­tos, trobo a fal­tar que els polítics ens diguin les coses pel seu nom i que ens expli­quin clara­ment la situ­ació en què estem i com hi hem arri­bat. És difícil que els ciu­ta­dans puguem assu­mir i enten­dre les nos­tres res­pon­sa­bi­li­tats soci­als si sim­ple­ment el debat es cen­tra en l'habi­tual bata­lla pel titu­lar. Per­so­nal­ment m'agra­da­ria que algun can­di­dat ens digués allò de “tot el que us puc ofe­rir és sang, suor i llàgri­mes” que va dir Wins­ton Churc­hill als angle­sos i que és poc més del que es pot dir avui. Un can­di­dat així tin­dria més cre­di­bi­li­tat que tot el que tenim ara mateix, tot i que alguns cre­uen que no gua­nya­ria ni un vot.

Els fets econòmics no són tan com­pli­cats i qual­se­vol que ges­ti­oni els comp­tes domèstics els coneix prou bé: si gas­tem més del que gua­nyem, no en tenim prou per viure. Si dema­nem pres­tat per poder gas­tar encara més, final­ment tre­ba­lla­rem per pagar els deu­tes. I a la llarga, els pres­ta­dors deci­di­ran què hem de fer perquè ens dei­xin més diners. Es pot dir més difícil, sobre­tot si el que es busca és con­fon­dre més que convèncer, però no hi ha gaire més: o rebai­xem des­pe­ses o incre­men­tem ingres­sos.

En la banda dels ingres­sos el tema està com­pli­cat: l'Estat vivia d'ingres­sar impos­tos basats en l'acti­vi­tat econòmica, ani­mada prin­ci­pal­ment per la cons­trucció. Cons­truir un edi­fici és una acti­vi­tat con­creta: dura els mesos que dura, però quan ja s'ha aca­bat i s'ha venut, no genera més riquesa. Per tant, quan ja s'ha cons­truït tot el que es podia, i més del que es neces­si­tava, l'acti­vi­tat econòmica baixa i per tor­nar-la a ani­mar cal pen­sar alguna cosa més, que no serà a curt ter­mini.

Per tant ens queda la banda de les des­pe­ses i, encara que costa d'accep­tar, no hi ha més remei que reduir alguna cosa. Ens podem enfa­dar tant com vul­guem, però no podem gas­tar el que no tenim, i per això els pres­ta­dors ens obli­guen a fer reta­lla­des per tor­nar-nos a dei­xar diners.

El que cal­dria, però, seria que els gover­nants ens expli­ques­sin cor­rec­ta­ment i a bas­ta­ment en què ens hem gas­tat els diners: a banda de la des­pesa que ells matei­xos gene­ren (des de viat­ges ofi­ci­als fins a fires i altres esde­ve­ni­ments inter­na­ci­o­nals que rara­ment gene­ren resul­tats pro­duc­tius con­crets), hem tin­gut les ale­gries dels 400 euros, el Plan E per repin­tar totes les vore­res i car­rils bici d'Espa­nya, i un xec bebè que no es podrà man­te­nir més enllà de dos anys.

Tot això era neces­sari? O ens ha ser­vit per fer més fondo el forat en comp­tes de sor­tir-ne? Per què no ho dis­cu­tim ober­ta­ment?

I ara anem per la reforma de les pen­si­ons. Si el sis­tema no es pot sos­te­nir amb les pre­vi­si­ons de l'evo­lució pre­vista de la població activa, és millor que el govern faci refor­mes sense expli­car el pro­blema i els sin­di­cats ani­min el con­flicte social, o pot­ser comen­cem a pen­sar com ens orga­nit­zem?

Tor­na­rem a tenir un debat en ter­mes estric­ta­ment de curt ter­mini elec­to­ral o, per una vegada, podrem tenir una reflexió res­pon­sa­ble sobre un tema que ens afecta greu­ment?