Terminator 2.0

He començat el 2011 apo­calíptic. La car­re­tera, basada en el mera­vellós lli­bre de Cor­mac McCarthy, va ser un regal que va avi­var més el pun­tet nega­tiu que el Nadal no va acon­se­guir treure'm. Al cap i a la fi, això dels cicles econòmics i l'estudi de la història et fa pen­sar i veure les coses de mane­res estra­nyes, espe­ci­al­ment enmig d'anun­cis sobre deu­tes impa­ga­bles i res­cats. Veia un món en què els que pre­nen deci­si­ons no es pre­o­cu­pen d'allò urgent, sinó d'ells matei­xos, un món al revés com el d'El pla­neta dels simis, on els humans intel·ligents aca­ben escla­vit­zats per micos a causa de la seva dei­xa­desa. Un món on tot s'arre­gla a base de lleis, com si les dels homes fos­sin més pode­ro­ses que la natu­ra­lesa. És quel­com que no acabo d'enten­dre, suposo, perquè jo, que mai he pagat el rebut de la gra­ve­tat, segueixo abu­sant d'ella i amb els peus a terra.

Tot això deu tenir algun sen­tit, ja que les lleis són avan­tat­ges com­pe­ti­tius purs. Si es fa una llei per la qual tots els meus com­pa­tri­o­tes em donen un euro anual, jo començaria cada gener amb 45 mili­ons. Només seria una llei bona per a mi, però si puc fer-la, la faig. És una qüestió de poder, ja que el govern té el mono­poli de la violència, lle­vat que siguis el Padrino i puguis fer que les lleis es com­plei­xin. Bé, no sem­pre, i a vega­des cal ser ima­gi­na­tiu.

Acos­tumo a expli­car l'anècdota del text de Bas­tiat, que ata­cava a cop de fal·làcia sig­nant com els comer­ci­ants d'espel­mes una queixa, a mit­jan segle XIX, per la com­petència des­lle­ial del sol, que enfon­sava el seu negoci. No van acon­se­guir que per llei la gent tingués les cor­ti­nes de casa tan­ca­des, però sí que es va crear un impost sobre la mida i nom­bre de fines­tres en algu­nes zones.

Con­fir­mat, doncs: les lleis gene­ren com­por­ta­ments. Intento expli­car a la meva filla, de tres anys, i a la meva mare, de 58, la raó d'una llei per millo­rar l'eco­no­mia i que només parla de les descàrre­gues (“Elèctri­ques, papa?”). És a dir, que tracta d'una part dedi­cada a quel­com dife­rent a l'eficiència, la pro­duc­ti­vi­tat o el repar­ti­ment raci­o­nal de recur­sos. A les xar­xes soci­als lle­geixo que Álex Solo Ante el Peli­gro de la Igle­sia, dimi­teix. En un país on sem­bla que esti­gui pro­hi­bit dimi­tir, el direc­tor de l'Acadèmia ho fa perquè no es res­pec­ten les regles del joc democràtic i que ha entès dia­lo­gant i escol­tant a Alguns homes bons. La llei, i això ho sabem tots, tirarà enda­vant. Però hi ha espe­rança, com en el final de Ter­mi­na­tor 2, quan, citant Sarah Con­nors, “per pri­mera vegada afronto el futur des­co­ne­gut amb espe­rança, ja que si una màquina, si un Ter­mi­na­tor pot apren­dre el valor de la vida humana, pot­ser nosal­tres també”. Si De la Igle­sia ha estat capaç d'enten­dre de què va això del món digi­tal i per què és impor­tant per a tots, pot­ser els altres també poden!