anàlisi
Catalunya, tenim un problema
Bona part dels alts càrrecs de l'antic govern encara no han estat substituïts
Em sembla inaudit que després d'haver criticat tant, i amb raó, el tripartit, bona part dels alts càrrecs de l'antic govern encara no els hagin substituït. Aquesta anomalia desconcerta els que creien que el nou govern seria el govern dels millors, ja que, si és així, què esperen per posar-hi els millors? La situació no és prou crítica perquè encara hi hagi grans espais de provisionalitat en la gestió pública? Algú ha atribuït aquest sorprenent retràs a l'atenció que el president Mas i el conseller d'Economia i Coneixement han de tenir en les finances i en l'estudi de les retallades per tal que siguin al menys doloroses possible. La veritat és que aquesta excusa la va donar el mateix president quan va dir en seu parlamentària que els nomenaments els proposaven els consellers.
És un problema de descoordinació i poca agilitat, que impedeix que tota l'administració agafi la velocitat de creuer imprescindible; ja deien els clàssics que el temps és or, i precisament, ara per ara, a la Generalitat no li'n sobra.
La visita de treball que el president de Catalunya va fer al president d'Espanya ha evidenciat dues coses clares i que semblen eternes: que els catalans som dependents i que l'anticatalanisme és rendible. I és atrapats entre aquestes dues forces potents que nosaltres ens hem de moure, fins que la societat civil catalana digui ben fort: ja n'hi ha prou. I dic la societat civil perquè, de la política, en sortirà ben poca cosa, ja que les prioritats partidistes i els tactismes ens els fan uns aliats poc seriosos i escassament consistents.
Intencionadament el PSC-PSOE ha filtrat a la premsa que l'exconseller Antoni Castells, quan era conseller, es va queixar per carta al seu partit de Madrid perquè en els pressupostos de l'Estat no s'establia cap partida en l'apartat de fons de competitivitat, que curiosament són 1.450 milions d'euros que anaven destinats a Catalunya. La queixa de l'exconseller té dos aspectes inadmissibles associats que aparenten més retòrica que no evidenciar una exigència: el secretisme i que els vint-i-cinc diputats socialistes i catalans, després de la carta, van votar a favor d'aquests pressupostos lesius per a Catalunya; de fet, el mateix conseller d'Economia, i m'agradaria pensar que tot el govern de Catalunya, no hi estava d'acord.
També hem vist que quan el president de Catalunya sortia no gaire content i amb menys comprensió de l'entrevista amb el president d'Espanya, la diputada socialista catalana Rocío Martínez-Sampere acusava del desastre la sobreactuació del president Mas; és a dir, deixava clar que els seus són els altres. I a més justifica l'exigència de la vicepresidenta espanyola Elena Salgado quan, amb una barra intolerable, aconsella als catalans més impostos, dient que el que hem de complir és el dèficit previst de l'1,3%.
Avui ja no hi ha ni temps ni esma per mirar enrere per culpabilitzar, i fora bo que tots plegats miréssim cap al futur i que tota la societat civil fóssim capaços de mobilitzar-nos per dir “prou” i exigir als polítics d'aquí i als d'allà un mínim de dignitat. I un primer pas seria aixecar-nos ara per exigir un finançament just, sense l'espoli fiscal i que ens faci “no dependents” com són avui el País Basc i Navarra.
El 20 de gener del 1961 John Fitzgerald Kennedy va fer el seu discurs que passaria a la història per allò de: “No pregunteu al vostre país què pot fer per vosaltres, pregunteu què podeu fer vosaltres pel vostre país”. Doncs això, amics, avui nosaltres podem i hem de mobilitzar-nos per dir “prou” i
per dir que volem dignitat, i que els crits dels altres
no ens espantaran. A Catalunya, tenim un problema, i solucionar-lo depèn de nosaltres; i si volem, nosaltres podem.
