Emprenedor o mànager?

Aquests dies, amb motiu d'unes jornades sobre el “nou Management”, he tornat a constatar la confusió existent entre aquestes dues categories sociològiques del món de l'empresa i l'organització.

Alguns dels ponents han fet un cant a favor de l'“emprenedoria”, que no és més que l'art de portar endavant un projecte de naturalesa empresarial, a partir d'una idea, que compta o que pretén comptar amb un suport que la faci viable. Fins i tot l'administració pública ha pres partit i no hi ha jornada empresarial que no vagi acompanyada de premis i incentius per a aquests esforçats i valents ciutadans.

A mi em sembla molt bé que s'animi els emprenedors, però vull recordar que entre un emprenedor i un mànager hi ha diferències significatives. El primer és passió, il·lusió i voluntat. Actua intuïtivament. “One Man Show”, com ens explicava Larry E. Greiner. El segon, si de debò és un mànager autèntic, té com a propòsit racionalitzar un projecte de naturalesa economicosocial, amb eines quantitatives (ciència) i qualitatives (art). El primer és un amateur i el segon, un professional.

L'emprenedor, si té èxit, aconsegueix el seu propi sostre a mitjà termini, i és llavors quan ha de deixar la direcció i contractar un equip de mànagers professionals. L'altra opció, molt digna, és mantenir una dimensió ajustada a les seves capacitats i seguir dirigint la nau. Qualsevol altra versió és un error i això acaba pagant-se. El meu mestre, Peter F. Drucker, sempre tan sorneguer, recordava: la filosofia és la reina de les ciències, però per extreure una pedra del ronyó el que volem és un uròleg, no un lògic.

També en aquest camp la societat civil s'ha manifestat, en el sentit valoratiu del terme. Els emprenedors són els bons i els mànagers, els dolents. És el mateix maniqueisme que s'aplica quan es considera que les grans empreses són les causants de tots els mals, mentre que les petites i mitjanes es comporten sempre solidàriament. No obstant això, cal reconèixer que no tenim cap evidència empírica que confirmi tal veredicte.

El management és una ciència aplicada i requereix una formació especialitzada. Però en la pràctica veiem que no existeix cap altra professió (de la qual s'esperi cert valor afegit) a la qual es pugui accedir sense cap plataforma de coneixements. Un metge ha hagut d'estudiar una carrera, passar després unes proves, accedir al MIR i potser especialitzar-se. El mateix li passarà a un arquitecte, a un advocat o a un físic.

L'excepció és el món de l'empresa o de l'organització. Hi ha molt d'amateurisme en el management i es nota. Un mànager hauria d'estudiar ciències empresarials, obtenir el seu grau, ampliar la seva base de coneixements, iniciar pràctiques i entrar, amb molta humilitat, al territori de la gestió. Després serà millor o pitjor mànager, com és millor o pitjor un fuster o un notari, després d'un llarg període d'aprenentatge. Els fonaments en management són un prerequisit. No asseguren l'èxit futur, però posen les condicions objectives perquè es compleixi.

Moltes empreses, i no necessàriament les més petites -en les quals podria tenir un sentit- estan dirigides per gent sense capacitat de tenir una visió global, que creuen que l'estratègia consisteix a anar provant coses, que no dominen els instruments, que ho basen tot a posar-hi el coll, que confonen l'autoritat amb l'autoritarisme, que s'apunten a l'última moda dominant, que gallegen de conèixer “el sector” i que, i això és el pitjor de tot, contracten els seus principals col·laboradors entre els seus similars, que no fan més que copiar el pitjor del seu model de referència.

És el triomf de la mediocritat, un món en el qual un autèntic professional se sent perdut i acaba per abandonar.

La societat no pot permetre's el luxe de malgastar els recursos (materials i humans), que sempre són escassos, perquè un grapat d'amateurs segueixin practicant el seu joc favorit.