Involució

Només perquè no en quedi cap dubte: a mi em repre­senta el Par­la­ment que he votat i no una assem­blea amb uns líders auto­pro­cla­mats que no han estat esco­llits per ningú, més que per ells matei­xos i que diuen que conei­xen la veri­tat millor que el 60% d'idi­o­tes que con­ti­nuem votant. Inten­tar blo­que­jar el Par­la­ment de Cata­lu­nya és un atac al poble de Cata­lu­nya.

Dit això, és interes­sant aga­far pers­pec­tiva i mirar els fets amb distància per inten­tar valo­rar-los en con­junt: en els dar­rers 2 anys hem expe­ri­men­tat un dete­ri­o­ra­ment extra­or­di­nari de l'eco­no­mia, l'atur s'enfila als 4 mili­ons llargs de tre­ba­lla­dors, els governs, tant el català com el de l'Estat, han inten­tat fre­nar la cai­guda amb una des­pesa pública que superava amb escreix els ingres­sos, fet que ha dei­xat els fons públics en números ver­mells i que posa les admi­nis­tra­ci­ons a les mans dels pres­ta­dors. Les esquer­res mode­ra­des s'enfon­sen a les elec­ci­ons, la dreta (més o menys mode­rada) les gua­nya amb la mobi­lit­zació dis­ci­pli­nada dels seus votants, l'extrema dreta comença a entrar als ajun­ta­ments i a orga­nit­zar-se per pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons gene­rals. Unes assem­blees supo­sa­da­ment popu­lars de plan­te­ja­ments abso­luts deci­dei­xen aga­far-se la justícia per la seva mà i blo­que­jar el Par­la­ment per impe­dir una votació dels repre­sen­tants esco­llits pels cata­lans. Fins ara, els fets del 2011 repro­du­ei­xen lamen­ta­ble­ment el que podia haver pas­sat 75 anys abans; la pre­gunta és, serem capaços de superar la situ­ació amb alguna idea millor que l'última vegada? La res­posta depèn de fins a quin punt cada un de nosal­tres siguem prou res­pon­sa­bles: per una banda, evi­dent­ment, els polítics: les esquer­res hau­rien de reconèixer que negar la gra­ve­tat de la situ­ació només la com­plica més i inten­tar col·labo­rar amb els que ara gover­nen (o gover­na­ran) per fer un diagnòstic rea­lista de la situ­ació. Con­vergència i el PP farien bé d'admi­nis­trar la victòria amb prudència i bus­car igual­ment con­sen­sos per sor­tir de la crisi, a banda d'apli­car les ine­vi­ta­bles mesu­res cor­rec­to­res amb seny i pen­sant en la pro­tecció del més dèbil. Tots ple­gats hau­rien de fer l'esforç, de can­viar el to de seu debat, perquè la contínua des­qua­li­fi­cació de l'opo­nent i el dis­cu­tir per no dir res trans­me­ten la sen­sació que hi ha algun dels bàndols que men­teix sense mira­ments, o pot­ser tots dos, cosa que els desa­cre­dita total­ment.

Per altra banda, els ciu­ta­dans, tot i les raons lògiques, de dis­gust, hauríem de reconèixer que tots hem con­tribuït d'alguna manera a tro­bar-nos en la situ­ació que estem: durant anys els diners fàcils i gas­tar més del que es tenia a través de dema­nar crèdits han estat la norma i ningú no va sor­tir a mani­fes­tar-se con­tra la des­pesa crei­xent dels governs: ni els 400 euros, ni el pla E, ni els aero­ports sense avi­ons, ni els ordi­na­dors a les esco­les, ni les vies del TAV sense pas­sat­gers no van treure ningú al car­rer.

Si algú des­con­fia tant dels par­tits, pot pre­sen­tar-se a les pròximes elec­ci­ons gene­rals i inten­tar blo­que­jar la pro­ba­ble majo­ria abso­luta del PP reco­llint el des­en­cant dels 4 mili­ons de deso­cu­pats i els altres (supo­sats) mili­ons de ciu­ta­dans “indig­nats”.

Però, sobre­tot, a tots i cadas­cun de nosal­tres, ens hau­rien de sonar totes les alar­mes: si la situ­ació és dolenta, algu­nes solu­ci­ons són pit­jors.