Ara que tot és possible...

Un dels fenòmens que més sorprenen d'aquesta crisi és la gran quantitat de canvis de concepte que hem hagut d'assumir en tan sols quatre anys. L'any 2007, la majoria dels ciutadans pensàvem que els preus dels pisos no baixarien mai, que els funcionaris no podien perdre sou, que la sanitat pública sense límit de cost era indiscutible, que la manera més segura d'estalviar era invertir en deute públic de qualsevol país, i, en definitiva, que els recursos eren il·limitats i els podíem gastar de qualsevol manera sense haver de retre comptes mai. Només així s'explica l'enorme malbaratament de recursos públics en diverses instal·lacions que avui no es poden mantenir: des de piscines municipals a aeroports buits i vies de tren que no van enlloc, fins a un suposat pla d'estímul que va servir únicament per pintar voreres i arreglar fonts de tots els ajuntaments d'Espanya tot ignorant obertament qualsevol forma de suport a l'economia productiva.

Avui, el món ha canviat i tot és possible: des de rebaixar els sous als funcionaris fins a retallar la sanitat o reduir les hores d'escolarització, obligats per uns prestadors neguitosos que veuen cada cop més difícil que els tornem el que devem. En molt poc temps s'han trencat totes les convencions.

Trobo a faltar, però, un punt més d'anàlisi, més informació i menys precipitació a l'hora de prendre mesures, que, tot i ser indiscutiblement necessàries, em semblen massa expeditives i a la llarga dubtosament eficaces. Està clar que els mercats ja no deixen més diners al govern espanyol ni al català si no comencen a retallar despeses supèrflues. Però, fent un exemple domèstic, si en una llar falten diners per acabar el mes, gairebé ningú no aplicaria una reducció de despeses lineal del 5% a tots els conceptes, sinó que tothom prioritzaria les despeses que té i triaria quina retalla. Per uns podria ser el cotxe; per d'altres, els restaurants, i per a uns altres, les quotes del club esportiu.

Per això és una llàstima simplement retallar el sou a tots els funcionaris o aplicar despeses sanitàries i acomiadar tot el personal amb contracte eventual o reduir d'igual manera els preus que es paguen a tots els proveïdors, sense parar-se a analitzar quina és la manera més eficaç d'organitzar-se amb vista al futur. És a dir, en totes les organitzacions, siguin empreses, administracions públiques o associacions de veïns, hi ha un 5% de persones, o més, que no només no aporten res al col·lectiu, sinó que sovint desmotiven els que sí que ho fan i que, sovint, tots coneixem: els absentistes descarats, els que no fan mai la feina que han de fer i els que no tenen cap funció definida perquè l'organització no és eficaç. En comptes de prendre les decisions difícils, les administracions opten per repartir els prejudicis linealment i reduir a tothom el sou un 5% o acomiadar els treballadors eventuals, cosa que no millora la productivitat dels serveis públics i resulta un prejudici per a tota la societat. L'explicació és que el paradigma que tenim interioritzat és que no es pot acomiadar un funcionari, encara que no faci absolutament res. De debò? Tampoc no es podia canviar la Constitució i al final s'ha fet en 15 dies...

En definitiva, les decisions haurien de ser preses amb més criteri o perdrem de nou l'oportunitat d'organitzar-nos més eficaçment amb vista al futur.