Els impostos en campanya

Com a català em fa molta ràbia que, quan estem en la cam­pa­nya de fer la decla­ració de la renda, des de Madrid m'ofe­rei­xin la pos­si­bi­li­tat de rebre i enviar la meva decla­ració en català i, sem­pre que puc, la faig en cas­tellà. I és que sovint s'uti­litza la llen­gua per fer més seduc­tor aquest gest de pagar impos­tos, espe­ci­al­ment en un país on molts tenim l'evidència d'un insu­por­ta­ble espoli fis­cal. Uti­lit­zar els impos­tos com a forma per seduir i per atreure vots és una cons­tant al nos­tre país i sovint incre­men­tar-ne, abai­xar-ne o treure'n són ele­ments força de les cam­pa­nyes elec­to­rals molt més potents que les ide­o­lo­gies. Si convé, es pot dir que abai­xar impos­tos és d'esquer­res o de dre­tes, segons qui sigui el que parli, però també sense cap mena de rubor, si convé, es pot afir­mar que apu­jar els impos­tos és d'esquer­res o de dre­tes, i fins i tot d'una esquerra popu­lista. Sigui com sigui, els impos­tos sem­pre són un ele­ment clau de cam­pa­nya elec­to­ral i, en aquesta que s'apropa, albiro que tor­na­ran a ser-ne l'estre­lla, si bé amb una vari­ant molt impor­tant; s'hi ha introduït el que conei­xem a Cata­lu­nya com a “pacte fis­cal”. No és un fet irre­lle­vant, i ho és menys quan va acom­pa­nyat d'un altíssim con­sens social, que segons les enques­tes, supera el 70% d'apro­vació.

La pre­gunta a resol­dre ara és si aquest amplíssim con­sens social es podrà tras­lla­dar a un con­sens polític. Conei­xent la història política del nos­tre país, veig molt difícil que tots els par­tits polítics tin­guin el patri­o­tisme de fer pos­si­ble allò que al car­rer és un clam. I encara més difícil és que el PSC-PSOE i el PP d'aquí tin­guin el coratge i la valen­tia de defen­sar per a nosal­tres el mateix que els seus defen­sen amb gran fer­mesa i con­tundència per al País Basc. Lamen­ta­ble­ment ja estem acos­tu­mats a aquest doble joc polític, però sem­pre ens queda l'espe­rança que un dia tota aquesta divisió d'interes­sos s'aca­barà. I un bon moment seria ara, per dues raons: perquè, com he dit abans, hi ha un gran con­sens i perquè el nos­tre país ha arri­bat a un estat de tanta penúria econòmica i finan­cera que fa molt difícil jus­ti­fi­car, i encara menys enten­dre, que els nos­tres polítics defen­sin pri­o­ritària­ment altres interes­sos. Els números i les dades que va expo­sar el pre­si­dent Artur Mas en el debat de política gene­ral tenen una gra­ve­tat tan impor­tant que mos­tren fins a quin punt hem hagut d'arri­bar per començar a enten­dre la mag­ni­tud d'aquesta situ­ació.

Reco­nec la valen­tia del pre­si­dent Mas a l'hora d'ento­mar amb fer­mesa la rea­li­tat i recon­duir la deriva cap al des­as­tre que anàvem. Però no entenc com va cedir en l'eli­mi­nació de l'impost de suc­ces­si­ons, per més que fos una pro­mesa elec­to­ral. Per mi ha estat un greu error estratègic i s'ha per­dut una gran opor­tu­ni­tat per la coherència. El segon punt del seu govern mani­fes­ta­ment millo­ra­ble és la comu­ni­cació, i molt espe­ci­al­ment en la con­se­lle­ria de Salut. Insis­teixo en allò que vaig dir fa un temps: no som un país cal­vi­nista, i per tant, quan par­lem d'aus­te­ri­tat i sacri­fi­cis, ens costa molt enten­dre-ho.