Les retallades puntuals als serveis socials poden acabar afeblint el sistema

Les retallades, per Joan Carles Gallego, no són imprescindibles, sinó el fruit d'una política concreta. “S'han fet sense cap debat social ni elements de priorització i, menys encara, sense preveure la seva recuperació”, lamenta el secretari general de CCOO, que creu que es podrien plantejar altres eines com ara millorar l'eficiència o cercar altres recursos per mantenir la cobertura dels serveis socials en un bon nivell.

El problema és, segons Joan Pujol, que no podem oblidar que ens trobem enmig d'una crisi financera global i que els mercats estan tancats per a les administracions públiques. “Les sortides són minses, l'administració ha de prendre mesures que siguin fàcils, i estan optant per les retallades als serveis socials perquè acaba sent el més pràctic”, justifica Pujol, que hi afegeix que carreguem amb un problema afegit, i és que en aquest país anem de cita electoral en cita electoral en un període de temps molt curt que impedeix prendre decisions amb una projecció més estructural. I no només això: creu que caldria una vegada per totes que es prenguessin decisions entre l'Estat i les administracions autonòmiques. “Curiosament, qui surt a retallar serveis socials és l'Estat, quan no té competència en cap d'aquests serveis, i qui ha de donar la cara és la Generalitat”, considera Pujol.

Els efectes que les retallades estan tenint sobre els serveis socials van més enllà de la pèrdua de qualitat de l'assistència o l'empitjorament de les condicions laborals dels empleats d'aquests sectors. Per Joan Carles Gallego, aquestes retallades acaben sent negatives econòmicament. “Les mesures d'ajustament en els pressupostos de serveis, a més de generar malestar, són inútils econòmicament, perquè estan ajudant a rebaixar la despesa pública però no animant a la reactivació econòmica i menys encara a generar nous ingressos”, diu, i fa un repàs d'economia bàsica: “Quan cau la inversió pública i es retallen els serveis socials, cau la demanda del país. Fins ara es pensava que amb les bones dades de l'exportació es podria reactivar l'economia, però no ha estat suficient”, considera el secretari general de CCOO.

Tot i que les administracions ja han deixat de banda l'opció d'aplicar polítiques de despesa pública per animar l'economia, Gallego insisteix que hauran de tenir en compte que per reduir el dèficit no només s'ha d'actuar sobre la despesa. El problema més greu, per Pujol, és que no només no s'ha de tenir dèficit, sinó que estem obligats a tornar els diners prestats i això condiciona encara més les principals partides pressupostàries. “Si ens deixessin diners podríem realitzar polítiques d'estímul de demanda, però no ens els deixen i, a més, ens reclamen que els tornem”, diu Pujol.

Joan Carles Gallego i Joan Pujol es resisteixen a creure que l'estat del benestar estigui en qüestió, però cadascú fa les seves puntualitzacions. Gallego creu que són els ajustos que s'estan portant a terme, a causa de la conjuntura econòmica, les que l'estan fent qüestionar. “Ens preocupa que aquestes mesures puntuals puguin afeblir els serveis públics; no s'hauria de desmuntar el sistema com sembla que s'està fent”, afegeix.

En els darrers anys s'han suprimit drets adquirits com ara el xec bebè, s'ha paralitzat l'aplicació de la llei de la dependència i a més ens trobem en un moment de retallades en la sanitat, l'educació i serveis socials. I a més partint d'una situació de desavantatge respecte als veïns europeus, ja que l'Estat espanyol té una despesa mitjana en l'estat del benestar molt inferior. Malgrat tot, per Joan Pujol el model no està en qüestió, però sí que hi ha la necessitat de reduir despesa, que acaba indefugiblement afectant les partides de l'estat del benestar. “La ciutadania ho interpreta com un trencament del model, però no ho és”, i alerta: “El sistema social no era autosuficient, la despesa es podia mantenir perquè hi havia una situació econòmica que donava bases tributàries suficients per fer-ho i ara estem lluny de l'equilibri, i, el que és pitjor, no es veu el final.”

Dels excessos i la manca de previsió dels anys de bonança també han begut els serveis socials, segons Pujol, perquè ens pensàvem que érem rics i que es podien augmentar drets socials sense tenir en compte el seu cost i sobretot d'on sortirien els recursos. El paradigma d'aquesta manca de previsió ha estat la llei de la dependència. “Confiaven que seria el creixement econòmic el que ho cobriria i amb l'agreujant que l'Estat va donar per fet que les administracions i les entitats locals hi contribuirien, i no va ser així. Es va aprovar la llei al marge de qualsevol càlcul econòmic”, diu Pujol.

Les errades comeses haurien de servir doncs, segons els dos entrevistats, com una oportunitat per revisar els models de sostenibilitat financera que s'han fet servir per als serveis socials. Principalment perquè cada servei tingui associat un estudi econòmic, que identifiqui de quina manera es pagarà i amb quins recursos. “Si els recursos depenen del cicle econòmic, es generen els problemes d'equilibri i de continuïtat com els que tenim ara”, afegeix Gallego. Pujol creu que al cap i a la fi es tracta d'una decisió política.

En el que tothom sembla estar d'acord és que el copagament sanitari no és una eina de contribució al finançament. Per Pujol, seguir el model francès en què el malalt avança el preu de la consulta i després l'Estat li torna la bestreta menys un euro, és un element d'ordre per evitar un ús abusiu dels serveis i perquè els usuaris agafin consciència del cost del servei.

Gallego creu que es corre el risc que amb aquest model s'acabi encarint més la sanitat. “Si els malalts van massa tard al metge perquè no poden avançar la visita, després el cost de curar una malaltia agreujada pel pas del temps pot ser molt més elevat”, considera el secretari general de CCOO.

Enguany ha augmentat en 21.000 el nombre d'alumnes, i amb els mateixos mestres i professors que l'any passat. Tot i que no hi ha hagut acomiadaments com en altres territoris, Gallego considera que en termes d'atenció a l'alumne ha disminuït la qualitat.

Els dos coincideixen que cal una aposta per l'educació, amb assignatures pendents com ara la reforma de l'FP. Fa anys que hi ha consens entre agents socials i govern en aquest tema, però, com denuncia Pujol, al final qui ho ha de posar en marxa no engega la màquina. “Cal un programa definit que acompanyi els pressupostos. És difícil demanar més esforços a la Generalitat, però tenim un problema estructural d'un país que ha de tenir gent formada i preparada, i cal més inversió.”

A l'hora de buscar eines perquè els serveis socials públics estiguin garantits en un futur i no sotmesos als alts i baixos de l'economia, cadascun dels participants en el debat té la seva proposta. El secretari general de CCOO considera que la més important és afrontar una reforma fiscal que prevegi la suficiència d'ingressos i poder així mantenir les polítiques públiques. “La reforma tributària ha de tenir un concepte de distribució equitatiu i progressiu de manera que tothom pagui en funció de la seva riquesa i els seus ingressos”, diu Joan Carles Gallego. I no només això: proposa, a més, que s'abordi una major contribució de les grans fortunes i posar més elements de control sobre el frau fiscal i l'economia submergida. A més a més, creu que ha arribat el moment que les rendes de les persones físiques i les del capital haurien d'igualar la seva tributació.

En aquest sentit, Joan Pujol veu difícil que s'igualin si no hi ha una harmonització europea que eviti que acabin fugint a altres territoris amb una pressió fiscal més laxa. Pujol recorda que el sistema de l'estat del benestar a tot Europa, indiferentment de si han estat governs socialdemòcrates o conservadors, s'ha fonamentat en una història d'èxit econòmic. “Ara ens trobem en la paradoxa que pràcticament no han canviat els tipus impositius i la pressió fiscal augmenta perquè s'han reduït les bases que aporten ingressos”, diu Pujol, que creu que la composició de les polítiques socials després d'aquesta crisi canviarà. I per això mateix proposa que mirem com ho fan altres països, que han sabut ser bons garants de l'estat del benestar. Joan Pujol explica que a Suïssa la sanitat pública no cobreix un refredat, sinó que té un criteri de cobertura a partir d'una certa gravetat. “S'han de definir els serveis d'assistència clau i garantir-los i treure'n d'altres associats com ara l'hostaleria als hospitals”, diu.