Les caixes d'estalvis catalanes

Els bancs són molt antics. Les caixes d'estalvis són modernes. Sorgeixen, justament, per compensar les malvestats que fan els bancs, que les autoritats no poden evitar. En una economia molt avançada com la de la Catalunya, la Mallorca i la València del segle XIV, els banquers són molt importants, però, també, molt perillosos.

La creació de bancs públics municipals (amb el nom de taula de canvi) esdevé una necessitat. El primer, per iniciativa del Consell de Cent, és, al 1401, el de Barcelona. Seguiran els bancs municipals de Ciutat de Mallorca, Perpinyà, València, Tarragona, Girona, Saragossa, Palerm, Vic, Tortosa, Lleida, Messina, Cervera i, el 1603, Manresa.

L'endemà de 1707-14-15, els bancs públics catalans (al regne de Castella-Lleó no se n'havien creat) són anul·lats, juntament amb les quatre Generalitats de la Corona de Catalunya-Aragó i els Consells municipals, per la monarquia absoluta borbònica que substitueix la monarquia composta austríaca.

Els banquers creixeran amb les necessitats de finançament d'una societat en transformació. El primer banc modern hispànic és el Banc de Barcelona. Un banc bàsic per a les múltiples activitats de Manuel Girona. Però els bancs no atenen a les necessitats de previsió i de finançament de la immensa majoria de la gent.

La idea de fer caixes, uns bancs “diferents”, és tan forta que sorgeix en quatre cultures econòmiques diferents que, en alguns aspectes, són oposades. Primera, la liberal: Jeremy Bentham o Thomas Malthus. Les caixes han de contribuir, diuen, a crear les classes mitjanes que són la base de la nova societat liberal-capitalista. Segona, la socialista. Els socialistes proposen, a més de col·lectivitzar, fer ‘bancs del poble', com a instrument d'alliberament dels treballadors. Tercera, la reformista burgesa-conservadora que pensa que les caixes i l'estalvi poden ésser un bon antídot que permeti evitar o atenuar els esclats revolucionaris. Quarta, la doctrina social de l'Església catòlica a partir de la Rerum Novarum va més enllà de la idea medieval de la caritat cristiana, i presenta les caixes com a institució reformadora i educadora.

Aquestes quatre influències conflueixen, des del segon terç del XIX, a Catalunya-València-Mallorca, i, en general, a totes les àrees industrials (i agro-industrials) d'Europa. Al costat dels bancs, es comencen a fundar caixes d'estalvis. La iniciativa és de burgesos liberalreformistes, institucions de la societat civil amb vocació pública, bisbes que volen encarar-se a les “coses noves”, o, més tard, des del sector públic més proper representat per ajuntaments i diputacions.

Les noves caixes no seran empreses capitalistes que reparteixen beneficis entre els accionistes, sinó empreses col·lectives que destinaran els seus excedents a la societat on actuen. En forma de pensions per a la jubilació, habitatges a bon preu, hospitals, biblioteques populars, centres de cultura, exposicions, llibres. El que se n'ha dit “obra social”.

El primer gran desplegament de les caixes catalanes és del primer terç del segle XX. Al capdavant, des de 1904, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, dirigida per Francesc Moragas. Aquesta caixa tindrà un conveni amb l'Institut Nacional de Previsió que significarà l'inici (parcial, i amb moltes limitacions) de l'Estat del benestar a Catalunya (i a l'Estat espanyol). Aquest conveni serà anul·lat per la dictadura de 1939, i Josep M. Boix i Raspall, director de la Caixa, destituït i empresonat. La Caixa, però, i les altres, seguiran fent de banca de proximitat, de banc per als pagesos, els comerciants i els petits negocis, fomentant el petit estalvi popular. Al 1970, a l'àrea catalana, de Pollença a Oriola, 28 caixes.

Els vells bancs de sempre, però, no han vist mai bé aquesta competència de les caixes. Al 1977, van començar a remugar. Des del 2008, les seves pressions han augmentat. Mentrestant, però, algunes caixes (com alguns bancs) no feien bé la seva feina. El 2011, el cop del Banc d'Espanya. El futur, com sempre, a les nostres mans.