Lliçons d'història

L'aprovació del corredor mediterrani (tot descartant el central) com una de les infraestructures europees prioritàries posa, segons els optimistes, tothom en una situació d'haver de negociar algunes prioritats. Ja es veurà, però cal que les parts vulguin negociar i que l'actitud amb què s'hi posin sigui creïble per a les altres parts; altrament, el tracte està abocat al fracàs. Les empreses es troben tot sovint en aquest tipus de situacions. Si una part, des de la posició de poder real o des de la prepotència (o bé des de totes dues), menysté l'altra, no hi ha res a fer. La que es creu amb el dret d'imposar un preu, una prioritat o una solució determinada negociarà fort sense atendre els arguments de l'altra part, cargolant tant com pugui, això sí, sense ofegar, perquè llavors s'hauria acabat tot. Ja des de l'edat mitjana, en els tractes entre les corones de Castella –de monarquia absolutista– i d'Aragó –de tradició pactista entre el rei i els braços–, els acords han acabat en paper mullat per als catalans. La cosa encara va empitjorar en segles successius. Així, malgrat els brindis de governants i opositors sobre la decisió europea, tothom sap que el motiu de la preferència per un corredor central era evitar els “perifèrics”, per un hipotètic risc de desconnexió d'Espanya per tren. I aquesta preferència, en el fons, no ha canviat. La derrota de l'altra part, estratègia històricament habitual en Castella, ni és del gust dels pobles pactistes ni és cap negociació.

La nostra història també és un recordatori dels llençols que s'han perdut en cada bugada –que no són pocs– i de les causes. A l'hora de negociar, els polítics del país podran vestir com vulguin, si els fan, possibles acords en fals als seus coetanis, però difícilment resistiran l'anàlisi crítica dels futurs historiadors.