Reflexió

“Les dades ens por­ten al prin­cipi d'aquesta crisi”. “Només amb aus­te­ri­tat no sor­ti­rem de la crisi, ni Espa­nya ni el con­junt d'Europa”, són parau­les del senyor minis­tre de Tre­ball d'Espa­nya en la com­pa­rei­xença que va rea­lit­zar el dia 3 de novem­bre quan es van fer públi­ques les últi­mes dades de l'atur regis­trat, que encara que no són les més exac­tes sí que donen una idea apro­xi­mada d'on ens movem. A Espa­nya hi havia, el 30 de setem­bre, i en nom­bres deses­ta­ci­o­na­lit­zats, cinc mili­ons de per­so­nes atu­ra­des: més d'una de cada cinc per­so­nes que mani­fes­tava que desitja tre­ba­llar. Com es rever­teix una situ­ació com aquesta?

Comen­cem pel final: no és pos­si­ble rever­tir-la. El pro­ducte inte­rior brut (PIB) espa­nyol té una estruc­tura que ocupa molt fac­tor tre­ball quan creix, ocu­pació que genera més crei­xe­ment; la cons­trucció és un dels exem­ples més típics. Però quan aquesta inter­re­lació s'inter­romp, l'atur creix a Espa­nya de forma incon­te­ni­ble.

L'emi­gració està tan­cada per a la immensa majo­ria de la població activa espa­nyola, un aug­ment de des­pesa pública és avui una entelèquia (el pròxim govern haurà de reta­llar 32.000 mili­ons del volum actual), la capa­ci­tat de con­sum es troba limi­tada pel deute viu que supor­ten admi­nis­tra­ci­ons públi­ques i sec­tor pri­vat, i el finançament per a la majo­ria de pos­si­bles nous pro­jec­tes és impen­sa­ble.

Excep­tu­ant empre­ne­dors que, amb escas­sos recur­sos, desen­vo­lu­pin pro­jec­tes neces­sa­ris en règim d'auto­o­cu­pació i amb les ante­ri­ors pre­mis­ses, què pot enge­gar Espa­nya que absor­beixi els més de cinc mili­ons d'atu­rats que ara té? Perquè, és clar, Espa­nya neces­sita créixer al 2,0%, almenys, per crear ocu­pació neta, una cosa que ara és ben bé impos­si­ble.

Què pot dir-se de l'atur a Espa­nya en la pròxima dècada? Doncs penso que en la majo­ria del ter­ri­tori l'atur es man­tindrà molt ele­vat i que la tem­po­ra­li­tat serà la norma, per, quan la crisi fina­litzi, que­dar esta­bi­lit­zat en una quota d'entre el 12% i el 18% -el deno­mi­nat atur estruc­tu­ral- inab­sor­bi­ble perquè la majo­ria dels seus inte­grants no seran neces­sa­ris. Al cos­tat d'aquests clústers gene­ra­dors d'alt valor amb plena ocu­pació real. Una situ­ació en què, segueixo pen­sant, en res influirà un canvi de govern el 20-N, entre altres raons perquè resol­dre el pro­blema de l'atur ja depèn de motius que exce­dei­xen els estats i les naci­ons, i els governs i els seus colors.