Aigües públiques turbulentes

El sempre complex debat sobre les relacions entre públic i privat ara té per objecte l'aigua, amb la possibilitat que Aigües Ter-Llobregat (ATLL), el servei d'abastament en alta de 4,5 milions de catalans, sigui privatitzada, tot transformant profundament el model de gestió del recurs hídric.

Eloi Badia, membre d'Enginyeria Sense Fronteres, entitat que amb altres està animant la discussió sobre la gestió pública de l'aigua des de la campanya Millor amb ella, opina que, en la possible privatització d'ATLL, “a banda de suposar que passaríem a pagar el benefici en tarifa de la companyia que assoleixi la concessió, si aquesta és Agbar, pot haver-hi conflicte d'interessos, en comprar en alta i vendre en baixa”. Considera que potser “caldria indemnitzar els ajuntaments que han cofinançat les infraestructures hidràuliques d'abastament, si es materialitza el pas d'ATLL a l'àmbit privat”.

Tampoc no s'hi val, des del seu punt de vista, a abrandar l'argument que en el privat el servei guanyaria en eficiència: “No és una qüestió d'eficiència, és buscar l'entrada d'uns ingressos fixos lliurant el servei d'abastament al privat, com han fet els ajuntaments de Martorell o Tortosa, o com han estat a punt de fer Manresa i Sabadell”. Hom recorda que l'aigua no és deficitària, és un mercat captiu, i que en la possible mercantilització, a banda de suposar pujades sobtades en el temps, en fer-se a través de concessions llargues, no hi ha garantia que es facin inversions contínues per millorar el servei, atès que l'exigència de resultats sempre es dilata en el temps quan s'aplica sobre un privat. També hi ha el risc que l'ànim de lucre dugui irremissiblement a alces en el rebut de la llum i, en temps en què es demana utilitzar la dutxa i no la banyera, incentivar a més consum. No cal perdre de vista, com diu Badia, que “si un privat entra a ATLL per eixugar un deute, aquest s'acaba introduint en tarifa”. Els defensors de la gestió pública també temen que la privatització pugui afectar altres competències de l'ACA, una entitat que estudia en aquests moments la reducció dels seus efectius. Un indici el dóna la previsió de reformar la llei d'aigües que inclou la llei òmnibus, que en diversos cercles s'interpreta que aniria en el sentit de despullar-la de contingut regulador en la gestió del cicle integral de l'aigua.

El cert és que Agbar està en plena ofensiva compradora. El president de la companyia, Ángel Simon, reconeix: “És evident que a Catalunya hi ha possibilitats molt clares, sobretot a les petites ciutats. També és obvi que ens interessa ATLL, però primer cal veure les condicions en què es planteja la concessió”. I s'entrelluquen pujades, al seu parer: “La directiva europea parla de traslladar a l'usuari el cost mediambiental de l'aigua, que a Barcelona costa 1,8 euros el metre cúbic, contra els 4 de Copenhaguen, els 3,80 de Berlín o els 3 de París”.

Des del Consorci per a la Gestió Integral d'Aigües de Catalunya (Congiac), agrupació de diversos ajuntaments, el seu gerent, Joan Gaya, considera: “ATLL és una empresa viable i només necessita actualitzar tarifes per assumir costos. Arrossega un dèficit perquè amb la dessalinitzadora que es va construir el 2008 no es van fer en paral·lel els ajustament tarifaris que els ajuntaments haurien estat disposats a fer”. Tot l'afer de l'aigua podria ser més tèrbol si és el privat qui dirigeix el servei: “ATLL posa aigua tractada en dipòsits de capçalera, i la fixació de tarifes en alta que fa és transparent. Si es privatitza, el risc d'opacitat en la formació de preus en baixa és obvi, sobretot si en el municipi la companyia que fa la distribució és una filial”. Vejam el cas d'Arenys de Munt: l'Ajuntament, que havia concedit la concessió de l'abastament a Sorea, filial d'Agbar, ha tornat a ser el gestor del servei, precisament perquè no tenia clar què li cobraven. Un cas que contrasta amb el de Martorell, on l'Ajuntament ha cedit a Sorea la concessió en baixa per trenta anys per 12 milions d'euros.

Joan Gaya també té altres interrogants: “Es privatitza a canvi de diners. Anirien per eixugar el dèficit d'ATLL, de l'ACA o, com insinua algú, no anirien pas al cicle de l'aigua, sinó per tapar altres forats?”. Segons l'opinió de Gaya, per suportar el dèficit cal que l'ACA pugui signar un contracte programa amb el govern per assolir els objectius de la política hídrica. De fet, el dèficit acumulat de l'ACA s'explica perquè l'agència històricament ha fet un sobreesforç d'inversions en no tenir el suport dels pressupostos generals de la Generalitat, tret dels temps del primer tripartit, quan es va signar un contracte programa de cinc anys per 132 milions d'euros. La relació del govern amb l'ACA sempre ha tingut complicacions que explicarien el perquè del dèficit. Així, en la persistent sequera dels anys 2007 i 2008, l'ACA va haver d'augmentar encara més el seu endeutament, en 187 milions d'euros, per afrontar-la, i es va plantejar a la Generalitat un fons de contingència, que va ser denegat pel Departament d'Economia i Finances, que també va donar un no a la sol·licitud d'un crèdit.

De fet el model hídric català ja és mixt, si tenim en compte que dels 368 milions d'euros a l'any que paguem en concepte de cànon, 268 milions (71%) es destinen al funcionament de les depuradores, gestionades majoritàriament per empreses privades. Culminar la privatització ens faria ser més eficients. Narcís Prat, catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona (UB), és rotund: “Segur que no. L'ACA actual només treballa per obtenir una bona relació preu-servei, i ho fa amb professionals independents que ens costen menys de l'1% del que es recapta pel cànon. Cap empresa faria aquest servei per aquest preu sense rebaixar la qualitat”.

No només els números vermells, aquests 1.415 milions de dèficit amb què l'ACA acabarà l'any, feien necessari apujar el dèficit, també calia acostar-nos al cost real del tractament de l'aigua a Catalunya, pel qual cada català paga 60 euros a l'any, quan realment el servei en costa 114. Pujades del 3% per al 65% de la població i per a la indústria i del 10% per als segments de més consum. N'hi ha prou? Segons l'opinió de Joan Gaya, el cost real del cicle de l'aigua es trobaria actualment en els 5 euros per metre cúbic, quan a Barcelona s'està pagant una mica per damunt dels 2 euros. En la seva opinió, per eixugar aquests 1.500 milions de números rojos “caldria apujar el preu a 3,5 euros per metre cúbic, alhora que es dilata en el temps la construcció d'infraestructures”.

La por a augmentar el cànon ens recorda la insubmissió veïnal de finals dels noranta a incloure en el rebut de l'aigua més càrrega impositiva per sufragar les infraestructures de sanejament. Finalment, els veïns van aconseguir que determinades taxes fossin de pagament voluntari. Aquesta incapacitat política per apujar el cànon entrava en contradicció amb el fet que l'abastament en baixa, gestionat fonamentalment per Agbar, sí que s'ha apujat quan ha calgut. Es va fer el 2010, un 8%, mentre es congelava el cànon, però també de forma recurrent del 2000 ençà, quan es va crear l'ACA. En tot cas, aquesta por d'arrel política a apujar el cànon per damunt de l'IPC ha determinat, segons algunes fonts, que l'ens públic hagi deixat d'ingressar a la vora de 60 milions d'euros en els darrers cinc anys.

A propòsit del deute i la pujada del cànon, hi ha hagut una nova guerra de l'aigua, que aquest cop enfronta l'ACA amb els ajuntaments -fonamentalment la Federació de Municipis de Catalunya (FMC)-, que amenacen l'ens públic d'anar als tribunals si no els reconeix un deute de 240 milions, contret durant els últims anys per la gestió de les depuradores. A l'amenaça d'anar per la via judicial, el Departament de Territori i Sostenibilitat respon que els ajuntaments són copartícips del deute que arrossega l'ACA; no debades formen part del consell d'administració que periòdicament n'aprova els comptes. Algunes veus consideren que realment els ajuntaments haurien dimitit durant aquests anys de les seves responsabilitats, de les quals s'havia de fer càrrec l'administració hídrica pública, cosa que ha suposat que any rere any l'estructura de l'ACA es fes més gran.

La pujada d'un impost en diversos blocs sempre genera queixes per suposats greuges comparatius. Les associacions de veïns no entenen que la indústria hagi d'escometre només un 3% de pujada, quan alguns grans consums hauran suportar un pes fiscal del 9%.

Alba Cabañas, directora de l'Àrea Tècnica de Foment, explica que “el cost directe del subministrament de l'aigua no és representatiu del cost associat del cicle de l'aigua a l'activitat econòmica.” Recorda que ja fa una bona colla d'anys que la indústria ha destinat fortes sumes a reduir la despesa d'aigua, reutilitzar-la i evitar abocaments. Un sector modèlic en aquest sentit és el paperer: en el període 2000-2009 ha aconseguit reduir un 37% l'ús d'aigua per tona produïda -tot passant de 24,5 m³ per tona a 15,5 m³/t-, a més de reduir un 29% el volum total de vessaments -de 150 hectòmetres cúbics per any a 106 hectòmetres cúbics per any-. Segons dades de l'INE, la indústria de Catalunya va invertir del 2000 al 2009 uns 370 milions d'euros en instal·lacions per tractar aigües residuals, a una mitjana de 38 milions per any, el 23% de tot l'Estat. En estalvi i reutilització, durant el mateix període es van gastar 142 milions, a una mitjana de 24,5 milions per any, el 24% de l'Estat.

La directora tècnica de Foment afegeix com a explicació per al tractament impositiu suau que s'ha donat a la indústria que “l'impacte d'una pujada del cànon pot ser important per a empreses com ara pimes del sector alimentari i tèxtil, que els pot suposar una puja important en l'estructura de costos, ara que el mercat està paralitzat”.

Mentre aquí ens interroguem què val l'aigua i sobre qui l'ha de servir al consumidor, arreu passen coses prou alliçonadores. A París, l'Ajuntament ha remunicipalitzat el servei i, això és el més important, ha aconseguit per al consumidor rebaixes tarifàries. A la capital d'Alemanya, Berlín, la iniciativa popular ha aconseguit que es convoqui un referèndum per decidir com i a qui s'atorga la concessió de l'aigua. En un altre referèndum celebrat el juny passat a Itàlia, la ciutadania va decidir que el servei de l'aigua ha de ser públic i aliè a l'afany de lucre. És clar que a l'Estat espanyol també hem de veure com la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament de la capital tenen ben apamada la privatització del 49% del Canal Isabel II, empresa pública que va tancar el 2010 amb més de 60 milions d'euros de benefici net.