A tot que sí pel que pugui venir

Mentre Nicolas Sarkozy ja no sap què fer per dissimular-ho, què més voldria Mariano Rajoy que d'aquí a no res poder ser vist pel món com el becari d'Angela Merkel. Ell, però, juga amb un avantatge respecte a la que dóna les ordres i el que les executa, i és que la seva cadira presidencial encara no perilla, entre altres raons perquè encara no l'ha pogut ni estrenar. Ahir el líder del PP, en la seva intervenció davant dels seus col·legues europeus, utilitzava el govern de José María Aznar com a carta de presentació de què és el que vol fer a partir d'ara, subratllant que el seu antecessor sempre va ser vist com un home de paraula i un bon pagador. Potser no calculava que ni l'alemanya ni el francès possiblement no tenen tan bon record d'un president espanyol entestat a allunyar-se de l'eix Berlín-París per convertir-se en el noi que portava els cafès a George W. Bush.

Si bé la seva carrera política és dilatada i prèviament han estat ministres, des del punt de vista presidencial Merkel i Sarkozy són coetanis de José Luis Rodríguez Zapatero, i la imatge que tenen de l'Estat espanyol, a banda de la que descriu el turista quan torna a casa –sol, paella i sangria–, és la d'una economia a la deriva per haver estirat més el braç que la màniga durant l'època de bonança, i la d'un governant –amable i somrient– que a tothom ha sabut dir el que volia escoltar, però que ha estat incapaç de mantenir un mínim de coherència.

Potser per això l'obsessió de Rajoy ara sigui garantir a la temuda cancellera que si ell diu sí, és que sí, i que farà el que calgui per recuperar la credibilitat perduda: complir “impecablement” amb els objectius de dèficit, una nova reforma laboral per “flexibilitzar” el mercat i reestructurar el sistema financer. Res que no hagi assajat ja Zapatero, amb escàs o nul èxit, si bé pel que fa a la reactivació del crèdit, el del PP no descarta també crear un banc dolent per traslladar-hi els actius tòxics. I així ho va repetir a Sarkozy, en la ronda de reunions que durant tot el dia va mantenir amb els principals actors europeus, que també va incloure el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, el qual es va permetre destacar de Rajoy que ha guanyat les eleccions “perquè ha dit la veritat als espanyols”. El portuguès devia estar molt poc interessat a llegir el programa electoral i a escoltar els lemes de campanya del PP espanyol, tenint en compte que, en termes generals, se l'ha votat més per odi a l'adversari que per la seva capacitat de seducció i, sobretot, per les aclaridores propostes.

Rajoy va intentar, en la seva primera presa de contacte, no enemistar-se amb ningú, atès que l'eix Berlín-París i la Comissió no comparteixen les mateixes receptes per solucionar la crisi. A tothom va voler deixar content. “Si s'han de modificar tractats, fem-ho! Espanya hi donarà suport.” Espanya votarà el que calgui si això ajuda a sortir de la crisi, insistia en un clar missatge a Merkel. Però, alhora, demanava posar en marxa tots els mecanismes a l'abast per “aturar l'hemorràgia del deute”, suggerint que ell també gosa discrepar de l'al·lèrgia de la cancellera als eurobons. I a canvi de ser un bon minyó i no fer gaire la guitza, el del PP també exigeix un bocinet de paper per a Espanya dins la UE en forma de dret de bloqueig en el futur fons de rescat. Avui s'encarregarà de reclamar-ho Zapatero, en nom seu.