Nou entrenador, victòria assegurada?

Quan les coses van mala­ment toca fer can­vis. Nor­mal­ment d'entre­na­dor, que és el més sen­zill, encara que no sem­pre té tota la culpa i qui ha fallat és el nutri­ci­o­nista, o els matei­xos juga­dors. Ara el nou entre­na­dor acaba d'ater­rar i ja està fent que els juga­dors s'assa­ben­tin per la premsa del que els espera. Per començar, reforma labo­ral. Sí, això de les pri­mes, les fit­xes, etcètera, ho pensa can­viar per com­plet.

Encara no sabem de quina manera, però ja es comen­cen a fer comen­ta­ris. Sem­bla que les deci­si­ons ani­ran en la línia del que vol qui real­ment mana, que és l'asso­ci­ació aquesta de jeri­fal­tes que con­trola tot el tema. I és que sem­bla que els clubs de fut­bol no són ren­di­bles, estan gai­rebé tots en fallida perquè gas­ten més del que gua­nyen, diners que en molts casos han anat a cons­truir nous esta­dis ara inútils, o a inter­me­di­a­ris gai­rebé sem­pre des­co­ne­guts que han fet el seu agost. Així que cal fer noves nor­mes per reduir cos­tos, sobre­tot els dels juga­dors.

No es fan diferències entre lli­gues regi­o­nals, naci­o­nals o les fede­ra­ci­ons a nivell supra­na­ci­o­nal. Cadascú a la seva manera s'ha exce­dit, i ara que no hi ha patro­ci­na­dors i es venen menys samar­re­tes, la solució es basa en gran manera perquè els juga­dors cobrin menys i sigui més fàcil aco­mi­a­dar-los o tras­pas­sar-los. I és que el fut­bol és així. Encara que s'hau­ria de pen­sar en el llarg ter­mini, amb un model econòmic i estratègic assen­tat sobre la base d'una política de for­mació i pedrera, i amb un model de retri­bució basat en resul­tats i esforç, pocs clubs fun­ci­o­nen així. En gene­ral pre­val el curt ter­mini, el resul­tat imme­diat, la set­mana actual, o la tem­po­rada actual com a màxim. I és en aquest con­text que molts clubs s'endeu­ten i sacri­fi­quen el futur per tenir un mínim de glòria en el pre­sent, ges­ti­o­nen can­vi­ant entre­na­dors i models retri­bu­tius cada poc, cosa que fa que el model sigui invi­a­ble a llarg ter­mini.

Només els que són prou grans per “no poder caure” aca­ben sobre­vi­vint a força d'amnis­ties fis­cals, lleis espe­ci­als o altres aju­des. Aquells que tenen un model sòlid, sigui basat en la defensa i els ele­ments més bàsics del jocs; o en els mit­jans, la cre­ació i la pas­sada, la inno­vació i la soli­desa de la sala de màqui­nes; fins i tot si és en un joc vistós, plàstic i de labo­ra­tori; ja esti­guin cen­trats a fer-lo amb recur­sos locals o basats en una bona gestió del sec­tor exte­rior; els clubs que final­ment són desit­jats, estan sane­jats i tot el món vol veure'ls jugar i assem­blar-se a ells, són aquells que tenen una bona estratègia a llarg ter­mini i un model econòmic clar, cohe­rent i imple­men­tat des de la for­mació fins a la gestió i retri­bució a tots els impli­cats.

Doncs tot això és el que trobo a fal­tar en la pro­posta de reforma del nou entre­na­dor.