Sense pressupostos no hi ha govern

El pri­mer que ha de ser un gover­nant quan té la res­pon­sa­bi­li­tat de gover­nar és ser rea­lista. Viure perpètua­ment en la il·lusió és un error greu que al final suposa sem­pre mol­tes frus­tra­ci­ons, per no dir també la pos­si­bi­li­tat de come­tre grans errors. Tots els països podem somiar ser tal com ens agra­da­ria ser, però sem­pre aca­bem sent el que som. I en política, som el que han vol­gut els elec­tors democràtica­ment. I ara i avui, al govern de Cata­lu­nya, els elec­tors no li han donat una majo­ria sufi­ci­ent per poder apro­var els pres­su­pos­tos sol; neces­sita l'ajut d'una altra força política. De fet, la política també és l'art del pacte i dels con­sens. La llei de pres­su­pos­tos té una importància cab­dal per dues raons; la pri­mera, perquè marca clara­ment les polítiques que es pro­posa fer el govern durant un any, i la segona, perquè sense apro­var aquesta llei, no hi ha pos­si­bi­li­tats de gover­nar. El fet més recent l'hem tin­gut en el Prin­ci­pat d'Astúries on el boi­cot de totes les for­ces polítiques de l'opo­sició per pac­tar els pres­su­pos­tos amb el govern ha pro­vo­cat que es tor­nes­sin a con­vo­car elec­ci­ons després de només sis mesos d'haver-les fet.

Vista la importància d'aquesta llei, i el fet que els pres­su­pos­tos actu­als són necessària­ment res­tric­tius, mal­grat els dis­cur­sos, ni el PSC-PSOE ni ERC no han estat en la dinàmica d'aju­dar a fer aquest tràmit. I així com puc enten­dre l'acti­tud dels soci­a­lis­tes, em costa la d'ERC. En el fons, pot­ser, el que es bus­cava era aquesta imatge, ben explo­tada pels dos par­tits, evi­den­ci­ant que CiU és cap­tiva del PP. Per­so­nal­ment tam­poc m'agrada massa, però política­ment la trobo necessària. No m'agrada per la tendència his­triònica del lide­ratge d'Alícia, així que se sent enfo­cada per una càmera de TV o es mos­tra davant de peri­o­dis­tes. Sovint els exces­sos del com­por­ta­ment mos­tren feble­ses. Tam­poc no m'agrada el seu popu­lisme, perquè un par­tit que governa a l'Estat espa­nyol, aquí no es pot mos­trar com si fos un par­tit extra­par­la­men­tari. I ho dic per posar l'accent a la reducció de taxes (per tant, d'ingres­sos) i en l'incre­ment de des­pe­ses; quant a aquests pres­su­pos­tos, tenen una clara obli­gació: situar el dèficit al 1,3%. Dit això, el més impor­tant s'ha sal­vat: tin­drem pres­su­pos­tos.

La incon­gruència dels par­tits i els seus dis­cur­sos, són a l'ordre del dia, i em fa molta angúnia com són capaços de par­lar-nos amb la supèrbia del que es creu cohe­rent i obli­den tot el que han fet o fan. Avui a Extre­ma­dura hi governa el PP amb els vots dels comu­nis­tes, pacte que va supo­sar expul­sar del govern els soci­a­lis­tes. En el País Basc, fa anys que gover­nen els soci­a­lis­tes amb un pacte de legis­la­tura amb el PP, i que va treure del govern el PNB. I més recent­ment, un pacte de nit entre soci­a­lis­tes i popu­lars reforma la Cons­ti­tució i en deixa fora tots els par­tits del con­sens. I no vull recor­dar la història recent d'ERC, ben cone­guda per tots nosal­tres.

En aquests moments difícils, la ines­ta­bi­li­tat, els dub­tes, les vacil·laci­ons, al cap­da­vant d'un govern català que té tants i tants pro­ble­mes, seria la pit­jor política i mis­satge per l'eco­no­mia. Encara que­den molts sacri­fi­cis a fer, no hem tocat fons. El camí és llarg i tot i les apa­ren­ces, no tot­hom hi està sem­pre dis­po­sat a acom­pa­nyar.