Fet a l'Alt Camp

Anys enrere, a molts pobles, una part de l'eco­no­mia depe­nia de les fei­nes que es rea­lit­za­ven a petits tallers i a les cases, i en l'àmbit pagès, al camp. Fei­nes, bona part enca­ra­des a la part feme­nina de la població, que com­bi­nava el tre­ball amb les obli­ga­ci­ons, en aquell temps exclu­si­va­ment feme­ni­nes, de tenir cura de la casa i pujar els fills. La con­fecció, sobre­tot, havia donat molta feina i havia pro­por­ci­o­nat ingres­sos que apun­ta­la­ven les eco­no­mies fami­li­ars amb diners que con­fe­rien una certa auto­no­mia a les dones, o si més no les des­lliu­ra­ven de la total dependència mas­cu­lina. Ningú es devia fer ric, però gràcies a això mol­tes per­so­nes van poder anar pagant la segu­re­tat social i, en la vellesa, han gau­dit d'una pensió. Tot això es va aca­bar en arri­bar la glo­ba­lit­zació i aques­tes fei­nes van ser des­lo­ca­lit­za­des al nord de l'Àfrica, als països de l'Est d'Europa o a l'altre cap de món. Hi havia per­so­nes dis­po­sa­des a tre­ba­llar a molt més baix preu i, en molts casos, amb unes con­di­ci­ons de semi­es­cla­vatge. I qui hi havia de fer el negoci gros, el feia i el fa igual­ment.

A hores d'ara, en els temps que cor­ren, deu­ria anar prou bé tro­bar fei­nes d'aquesta mena, cosa que ni tenint ganes de tre­ba­llar deu ser fàcil d'acon­se­guir. Tot aquell sis­tema basat en empre­ses que repar­tien feina que es rea­lit­zava per compte propi a les cases o petits tallers, s'ha aca­bat, és record del pas­sat. El pro­blema no és la des­a­pa­rició del model sinó la no subs­ti­tució per altres tre­balls de pro­xi­mi­tat. Tal vegada és en el con­reu, la trans­for­mació i l'ela­bo­ració i venda de pro­duc­tes ali­men­ta­ris de qua­li­tat on algu­nes per­so­nes amb espe­rit empre­ne­dor han tro­bat camp per córrer, cre­ant riquesa al mateix lloc de vida. Un altre model que en visu­a­lit­zar con­junts com fa l'asso­ci­ació Fet a l'Alt Camp per­met pal­par la seva importància econòmica. Peti­tes empre­ses i coo­pe­ra­ti­ves pro­duc­to­res, dis­tribuïdores, i vene­do­res de vins, caves, cer­ve­ses, fruits secs, pa i pas­tis­sos, for­matge, mel, etc., mol­tes de les quals aquest febrer i març obren al públic els seus obra­dors. Entre les quals, la petita empresa de Vila-rodona, Els Fruits Sabo­ro­sos, dedi­cada a l'ela­bo­ració de mel­me­la­des de tota mena de frui­tes, però també, i sor­pre­nent­ment, de ver­du­res: albergínia, all, car­bassó, ceba, pas­ta­naga, pebrot, remo­latxa, tomàquets... La ima­gi­nació i la qua­li­tat com a norma empre­ne­dora de cre­ació de riquesa. A vega­des només ens falta capa­ci­tat de valo­ració envers les coses de casa, menys esno­bisme, més sen­tit comú i un xic de patri­o­tisme, que a ningú li farà mal.