A Xile: artefactes, mobles i pedres

La qualitat i l'excel·lència de la tradició constructora de la societat catalana s'ha manifestat en molts moments històrics i en molts llocs del planeta. Un d'aquests moments és a cavall entre el segle XIX i el XX, i un d'aquests llocs és la República de Xile.

El 1902 es va constituir a Santiago de Xile l'empresa Grau i Companyia. Fàbrica d'Artefactes de Ciment. Els socis fundadors foren els germans Antoni, Lluís i Rafael Grau i Puigagut, que havien arribat a Santiago de Xile el 1889 (i eren nascuts a Valldaneu, a Osona, vint i escaig anys abans). D'entrada, es van posar a treballar en la canalització del riu Mapuche; aviat, però, van avançar cap a la creació de Grau i Cia, que tindria una gran comanda, la fabricació dels tubs (els ‘artefactes' prefabricats) de formigó per a la construcció dels 500 quilòmetres de la xarxa de clavegueres de Santiago de Xile. Les obres s'enllestiren el 1909. Cent anys i un xic més després, encara funcionen.

A partir d'aquell moment, l'empresa, que a la dècada dels anys 1920 passaria als fills de Lluís Grau, i que, des de 1965, és una societat anònima, ha fabricat tot un ventall d'artefactes de ciment per a una gran varietat d'usos: canalitzacions, clavegueram, vials, pavimentacions, obres en explotacions agràries i ramaderes, construcció d'explotacions mineres.

A partir d'un cert moment, l'empresa, amb el nom de Prefabricats de formigó Grau SA, va entrar en el camp de l'habitatge. La idea era construir cases o grans immobles a partir de blocs tèrmics de formigó. Uns blocs que no necessiten revestiments ni interiors ni exteriors, de menys pes, menys cost, instal·lació més ràpida, i forta resistència al foc, i als sismes (amb els quals, a Xile, cal comptar sempre). La idea va tenir un nom comercial: Grau Home. Un nom en el qual els fundadors, els Grau, encara hi són, i la casa ha esdevingut home.

El 1889, el govern xilè contractà l'arquitecte Josep Forteza i Ubach com a titular de la direcció d'obres públiques de la República. Al 1897, fou un dels fundadors de l'Escola d'Arquitectura de Santiago de Xile. Projectades per Forteza han quedat, a Xile, moltes obres d'una gran correcció formal: públiques i residències privades d'alt nivell. Una d'aquestes, l'hotel Bristol (1913), ha estat reivindicada per l'amenaça de demolició (com ha passat amb el Palau Undurruga, neogòtic).

El 1945, Cristian Aguadé, Germà Rodríguez-Arias, Pere Pruna, Ramon Fernández Jurado i altres van posar en marxa Muebles Sur, empresa (fàbrica i botiga, més tard: botigues, a totes les grans ciutats xilenes) de mobles de disseny innovador, construïts amb materials naturals. Sembla que la participació de Rodríguez-Arias, l'arquitecte del GATCPAC, va ser decisiva per a l'èxit de l'empresa.

De fet, poc després de la seva arribada a Valparaiso el 1939, a bord del Winnipeg (que duia a l'exili xilè uns 500 catalans), Rodríguez-Arias va començar a treballar en uns projectes molt interessants. Primer, en la rehabilitació de la casa de Pablo Neruda a Santiago i en l'ampliació de la casa del poeta i polític a l'Illa Negra. Després, en la construcció de cases, bungalous, refugis de muntanya, una piscina adossada a les roques i la seu del Club d'Esquí Barcelona per als catalans que freqüentaven l'estació d'esports d'hivern de Farellones, als Andes, a 40 quilòmetres de Santiago.

El que els crítics en diuen “arquitectura cordillerana” de Germà Rodríguez Arias té un gran interès tècnic i artístic, ja que es tracta de construir, es diu, “pedra dins la pedra”. A partir dels supòsits de l'arquitectura racionalista de Le Corbusier, i de les lliçons de l'arquitectura popular d'Eivissa, construcció funcionalista catalana als Andes, amb materials del país.