DE MEMÒRIA
Espardenyes, sabates i vambes (1)
Fins ben avançat el segle XX, l'espardenya és, al món mediterrani i llatinoamericà, el calçat de les classes populars. Des de finals del XVII, era el calçat de la infanteria de l'exèrcit hispànic. És el calçat dels pobres i dels soldats. El rics i els oficials no portaven espardenyes: portaven botines, sabates de taló, sabatilles de seda, botes de muntar, etc.
La necessitat d'anar calçat fora de l'àmbit domèstic és tan forta com la d'anar vestit. I, segons el lloc, per la rugositat dels sòls i pel clima, més punyent. Disposem d'una relativament bona informació històrica sobre la indústria del filat i el teixit (menys de les màquines de cosir i la confecció). En canvi, tenim una informació molt poc estructurada sobre el calçat. La indústria del calçat és una de les parentes pobres de la memòria històrica.
Explicacions? Una. No hi ha, aparentment, una “revolució industrial” en el calçat. Però, això, no és exactament cert, car, a partir de 1860-80, es comença a passar del calçat artesà fet a mà al calçat mecànic, industrial, a la producció en sèrie. En el sector del calçat, la revolució tecnològica no és anglesa, sinó que és nord-americana: s'origina a l'estat de Massachusetts, i ha de travessar l'Atlàntic. Per exemple, Joan Tarrida, el primer gran fabricant de sabates de producció mecànica de Sitges (que, és, amb Barcelona, el gran centre productor a cavall del XIX i el XX), obre la seva fàbrica el 1873, procedent de Cuba. I els catalans de Cuba tenien una forta relació amb els Estats Units. Al 1923, la fàbrica de Tarrida de Sitges fabricava 3.000 parells de sabates al dia.
Segona explicació. Fins a ben avançat el segle XX, l'espardenya és, al món mediterrani i llatinoamericà, el calçat de les classes populars. Des de finals del XVII, era el calçat de la infanteria de l'exèrcit hispànic. És el calçat dels pobres i dels soldats. El rics i els oficials no portaven espardenyes: portaven botines, sabates de taló, sabatilles de seda, botes de muntar, etc. El calçat amb sola d'espart (les espardenyes) i/o de cànem, a desgrat de la seva qualitat, i de la seva utilitat, sobretot als països on no fa gaire fred, no ha gaudit d'una gran publicitat (que és un món controlat pels països freds). Fins al punt que les espardenyes no hi tenen nom propi diferenciat: en francès, espardenya és espadrille, i en anglès, alemany o holandès, gairebé igual. De fet, el text més antic on es pot llegir la paraula espardenya és un text català de 1322. Breu: les espardenyes no han entrat en el món de l'imaginari col·lectiu del món desenvolupat fins que les han usat algunes de les icones del segle XX: Salvador Dalí, Lauren Bacall al film Key Largo (1948), Jackie Kennedy, Yves Saint-Laurent.
Tercera explicació. Les fàbriques mecàniques de sabates comencen en espais centrals de l'àrea catalana (on hi ha notícia de sabaters organitzats en gremis des del segle XII). La fabricació mecànica comença, a finals del XIX, a Barcelona, Sitges, Ciutat de Mallorca. Però on arrela més és en altres punts, més ‘perifèrics': Sant Llorenç de Cerdans, Tortellà, Olot, Inca, la Vall d'Uixó, Elx, Elda. Per exemple, Josep M. Buch, el 1875, va instal·lar la primera màquina de cosir espardenyes a Elx. De moment, la lona la comprava a Mataró. Abans de 1914, però, Elx ja tenia 100 fàbriques d'espardenyes.
Una altra explicació -que també serviria per a les colònies tèxtils- és que bona part de la mà d'obra de la indústria de l'espardenya és femenina. I hem tardat molts anys abans que una dona ens fes sentir, en una novel·la, ‘olor de colònia'. De moment, ‘l'olor d'espart', o ‘de cànem', es fa esperar. I, potser aviat, caldrà escriure una ‘olor de jute', perquè, ara, una part important de les espardenyes es fabrica a Bangladesh.
En qualsevol cas, l'àrea catalana, a banda i banda dels Pirineus, a terra ferma i a les illes Balears, ha estat –i segueix sent- una gran productora i exportadora d'espardenyes. Avui, té la competència dels països emergents. Per exemple, es parla molt del clúster de Guanajuato, Mèxic. Però la demanda continua creixent, es globalitza.
La història de les sabates de cuir és tota una altra. Els intents de fabricació de cuir són gairebé tan antics com la història de la humanitat. Però, fins a finals del XIX, no van disminuir de forma substantiva les dificultats de tot tipus per fabricar-ne. Fins als avenços de la química del crom, i fins a la construcció de bombos amb motor elèctric a començament del XX, les adoberies tenien una feina ben difícil. Amb la introducció, però, de les màquines de cosir pell i cuir procedents de Boston, la producció catalana de sabates es dispararà. Sobretot, perquè el mercat (Europa i Llatinoamèrica) era immens.
Museu de l'espardenya
El Museu de l'Espardenya no és on podria ser: a Sitges, on Santiago Rusiñol col·leccionà peces de materials més ‘nobles': el ferro i el vidre, sinó a la població alacantina de Banyeres de Mariola. N'hi ha un altre, de museu, dedicat a aquest tipus de calçat, a Forcall, a la comarca dels Ports. Es pot visitar l'antiga cooperativa Maison Sandalière de Sant Llorenç de Cerdans. I, en aquest costat dels Pirineus, a Tortellà, la Fira de l'Espardenya. A Mauleon, al Bearn, País Basc francès, es fa la Fête de l'Espadrille.
