Jornada intensiva

Les vagues seguei­xen el patró de les jor­na­des inten­si­ves. Vull dir que tre­ba­llen des de bon matí fins havent dinat, amb la tarda lliure. A la tarda hi haurà la mani­fes­tació, que ve a ser el plat fort del dia, però el que ente­nem per vaga, o sigui el ces­sa­ment de l'acti­vi­tat labo­ral i la pro­cessó de piquets, té lloc al matí.

El pri­mer que s'ha de dir del matí d'ahir és que a Bar­ce­lona i vol­tants els ser­veis mínims en els trans­ports públics es van com­plir escru­po­lo­sa­ment. Va bé cons­ta­tar-ho perquè, com que els sin­di­cats són l'ase dels cops de tanta gent i tants opi­na­dors –que també són gent però a més són opi­na­dors–, quedi clar que hi ha coses que es fan res­pon­sa­ble­ment i ens acos­ten als països més enra­o­nats quan fan vaga.

El segon que s'ha de dir és que, sem­pre par­lant de Bar­ce­lona, la vaga va moti­var la majo­ria de comerços del cen­tre de la ciu­tat. Fins i tot els pakis­ta­ne­sos del Raval i els xine­sos del car­rer Tra­fal­gar, que no san­ti­fi­quen ni els diu­men­ges ni Nadal ni el dia de la Mercè, van ahir mig tan­car o tan­car del tot. El que passa és que la Mare de Déu no té estols per mobi­lit­zar i en canvi les vagues dis­po­sen de piquets. Par­lant de piquets i de coses del cel. Aquí davant del diari es va for­mar un piquet infor­ma­tiu –com hau­ria de ser si no un piquet nas­cut davant d'un diari– que, encapçalat per una ban­dera de la CNT, va pujar la Ram­bla del Raval, va girar cap a la Fil­mo­teca i es va atu­rar en sec davant un por­tal que els seus segui­dors no s'espe­ra­ven. El por­tal, una mena de botiga o de bar, una cosa estra­nya, duia aquesta ins­cripció: “Comu­ni­dad cris­ti­ana El Chi­rin­guito de Dios”. La paraula Dios va ener­var els mani­fes­tants i un d'ells de seguida es va treure un esprai per pin­tar a la façana tot un clàssic de l'anar­quisme: “Ni Dios ni amo”. Va resul­tar que El Chi­rin­guito de Dios és un local on gent pobra del barri n'acull d'encara més pobra per ser­vir-li men­jar. Abans que el piquet ho entengués van tenir lloc unes empen­tes i uns insults als quals van posar fi els pobres de solem­ni­tat quan van sor­tir supli­cant que els dei­xes­sin esmor­zar en pau. La de Dios es Cristo, segons l'estricta eti­mo­lo­gia.

La Ram­bla de les Flors era tan­cada del tot, les per­si­a­nes de les car­nis­se­ries de la Boque­ria esta­ven abai­xa­des i a la plaça de Cata­lu­nya hi havia una gran i soro­llosa con­cen­tració davant El Corte Inglés. Vaig pre­gun­tar a una engan­xina engan­xada a un home: “Què passa, que El Corte Inglés és més cul­pa­ble de la crisi que, posem per cas, aquell banc que veig aquí al davant?” L'home em va mirar amb seve­ri­tat: “Miri, senyor meu, l'empresa d'El Corte Inglés ha obli­gat els seus emple­ats a tre­ba­llar sota ame­na­ces i nosal­tres venim a res­ca­tar els que volen fer vaga.” L'home va com­ple­tar la lliçó: “Els piquets no som com ens pin­ten o ens voleu pin­tar el peri­o­dis­tes.” És veri­tat, sen­ties avui mol­tes ràdios i molta gent opi­na­dora i sem­blava que els res­pon­sa­bles de tots els mals no fos­sin els finan­cers ni els polítics sinó els sin­di­cats. Els sin­di­cats s'ho han de fer mirar perquè tenen molt mala premsa.

Pels car­rers, homes cepats d'abso­luta bona fe i espe­rit de ser­vei com aquells que duien gra­nota i admi­rem tant quan els veiem en fotos de vagues anti­gues, encapçala­ven file­res de mani­fes­tants. Dar­rere de tot, embos­cats i com si anes­sin ves­tits per anar a un cor­re­foc, seguien els que bus­quen brega, els que fan patir per la mani­fes­tació de la tarda.