Pacte per la competitivitat
Una de les coses que em resulten més preocupants de la present situació econòmica a Espanya és la creixent dialèctica entre treballadors i empresaris. Uns exigeixen el dret al treball i al benestar social sense voler preocupar-se de com es pot fer per a garantir-los, i els altres semblen considerar que els treballadors són els culpables de tots els mals de les empreses, sense adonar-se que són sobretot les persones qui les fan possibles. Per trencar aquesta dialèctica alguns creadors d'opinió reivindiquen el paper dels emprenedors, suposadament persones amb il·lusió i energia inesgotables que ens trauran a tots del forat. Tot plegat, em sembla que no sortim dels tòpics, i els tòpics en aquest país sovint no acaben bé... Fa molts anys que treballo amb emprenedors i puc dir, sense cap mena de dubte, que existeixen. Els he vist explicar mil projectes impossibles i enfrontar-se a mil dificultats per a muntar el seu projecte. Són realment gent amb extraordinària energia i il·lusió, però per alguna raó no acaben de solucionar el problema. Perquè el que ens falta no és creació d'empreses, sinó creixement d'organitzacions que puguin donar treball a gairebé 5 milions de persones. Està ben descrit que les empreses mitjanes o grans són més productives i tenen més capacitat per a exportar i competir que les microempreses, però són aquestes últimes les que conformen majoritàriament el nostre teixit productiu. En la meva opinió, després de tants anys, el que ens falta no són ganes de treballar, ni idees, ni projectes tecnològics, sinó per una banda cultura d'organització i creixement en els empresaris i per l'altra inversors disposats a finançar aquest creixement.
Sense els coneixements i de gestió i la voluntat d'organització en general no s'aconsegueix convertir els projectes d'emprenedors en empreses grans i competitives en l'àmbit internacional. És a dir, l'emprenedor ha de tenir la força per a iniciar el projecte i el seny per a incorporar gent al seu equip i cedir-li el protagonisme necessari per a fer-lo créixer. Massa sovint els tecnòlegs no tenen prou confiança en els gestors i no incorporen executius que els complementin en el desenvolupament de l'empresa, cosa que acaba en microempreses amb poques opcions per a enfrontar-se amb les seves competidores internacionals, que sí que s'organitzen i adquireixen el talent necessari.
En segon lloc, l'altre factor per a la falta de creixement és la falta de recursos financers. Abans estaven abocats únicament al sector immobiliari, fet que ha empobrit els altres actors de l'economia productiva en relació amb els països que ens envolten. Ara tampoc s'inverteix en aquests sectors perquè se'ls demana creixements inversemblants, tot recordant un model de bombolla que és poc realista. I finalment, de nou per a finançar-se, l'emprenedor ha de renunciar en part a la independència i a la improvisació, cosa que sovint no ens acaba d'agradar. Al final els fets són palesos: a Espanya el teixit productiu està format principalment de microempreses, que no poden competir amb un entorn cada cop més exigent ni oferir estabilitat laboral als seus treballadors. El que ens cal per a resoldre el problema no és una reforma laboral exprés; el que cal és un pacte a tots els nivells per al creixement empresarial i l'increment de la competitivitat.
