DE MEMÒRIA
Noves acereries, entre 1945 i 1967
La tradició centenària de les fargues catalanes ha inspirat, de ben segur, algunes acereries catalanes creades entre el 1945 i el 1967. A desgrat de les connotacions negatives d'aquests anys, el cert és que algunes empreses catalanes creades en aquells moments (d'acer, però també, d'altres sectors) han crescut i s'han internacionalitzat probablement de manera imprevista.
Fins al punt que, a partir dels anys 1990, i la primera dècada del segle XXI, aquestes empreses han generat (o han adquirit) fàbriques d'acer als estats de les zones econòmiques més dinàmiques del món (els Estats Units, la Xina, Sud-àfrica, Malàisia). Les fórmules usades per a la internacionalització han estat diferents: han comprat acereries foranes, s'han integrat sense perdre identitat, en un gran grup multinacional, o han format una empresa mixta amb un soci local.
Al darrere d'algunes d'aquestes fàbriques d'acer hi ha alguns empresaris catalans i algunes famílies d'industrials catalans més rellevants del segle XX. Són els Boixareu d'Irestal, els Molins de Ames, els Muñoz Oms d'Acerinox i els Rubiralta de Celsa.
Seguirem la cronologia de la primera aparició al mercat d'una altra empresa catalana de fabricació d'acer.
El 1945 es va crear l'empresa Irestal. Situada inicialment a Sant Just Desvern, a partir del 1980 només va produir acer inoxidable. A partir dels anys 1990, Irestal comença un procés molt ràpid d'internacionalització. Els seus nous centres de producció són: al País Basc (Aceros Bergara), Galícia (Inoxidables del Atlántico), Portugal (Aços Boixareu), el Regne Unit, l'Estat francès (Irestal Inox), Polònia (Irestal Trexoni i Irestal Polska), Txèquia (Mikra Metal), Eslovàquia (Irestal Banero), Rússia (Zao Irestal), Ucraïna (Irestal Ukraine). Des del 2008, el gran salt de la construcció (amb soci local) d'una planta de producció d'acer inoxidable a la Xina, un país que ja està a punt d'esdevenir una de les dues grans potencies econòmiques mundials (Irestal-Xangai Stainless Pipe Co.). Al segle XXI, la petita acereria de Sant Just Desvern de 1945 ja va ser un dels grans fabricants d'acer del món.
Al 1948, es va crear l'empresa especialitzada Electro Molins a Sant Feliu de Llobregat, (Baix Llobregat). Al 1951 es transforma en Ames, Aleacions de Metalls Sintetitzats). Des del 1981, Ames té centres de producció a Sant Vicenç dels Horts, Montblanc, Solsona, i, fent un gran salt (com a proveïdor, inicialment, d'IBM, i després, d'altres empreses tant o més exigents) a Filadelfia (EUA), on compra una petita fàbrica local del mateix subsector (Ames-Reese i Ames Sintering) i, després, a Colonia Monte de los Olivos,Santa Catarina, a Mèxic (Ames Monterrey).
El 1957, Victorià Muñoz Oms, l'autor del pla d'obres públiques del 1934-35 de la Generalitat de Catalunya, va crear l'empresa Aceros Roldan a Ponferrada, a Castella i Lleó. Un xic més tard, una altra acereria: Inoxfil, a Igualada. Deu anys després d'un viatge de Muñoz Oms al Japó, el 1964, en surt l'acord amb l'acereria Mitsuori, que porta a la construcció, a la Zona Franca de Barcelona, del primer centre de serveis per a l'acer inoxidable. Amb el nom d'Acerinox, s'ha convertit en una multinacional líder mundial del seu sector. A més de les fàbriques d'Igualada i Ponferrada, l'empresa (presidida, fins al 2008 per Victorià Muñoz Cava, fill de Muñoz Oms, i amb seu social a Madrid) té 4 acereries de procés integral. Es localitzen a Campo de Gibraltar (Acerinox Europa), Kentucky, als EUA (North American Stainless), Middleburg a la República de Sud-àfrica (Columbus Stainless) i Malàisia (Bahru Stainless).
Des del 2009, Acerinox és una empresa global, un conglomerat d'empreses comercialitzadores d'acer inoxidable. A més d'Inoxcenter, un gran centre logístic a Tarragona, té 18 centres de serveis a fora de l'Estat espanyol, 35 magatzems, i 24 delegacions comercials; a 12 estats europeus, 9 d'americans, 5 d'asiàtics; a 3 ciutats de l'Àfrica del Sud, Port Elisabeth, Bryanston i Middelburg, i a Sidney, Austràlia.
un gegant català.
Ferrers
Manuel Ibàñez-Escofet, periodista i analista polític, va dedicar una de les seves columnes diàries a Tele-exprés a presentar breument una petita descoberta: el cognom més freqüent a la guia telefònica de la ciutat de Barcelona era Ferrer. Escrit de totes les maneres: Farré, Farrer, Farreras, Farreres, Farrés, Ferrater, Ferré, Ferrer, Ferreras, Ferrero, Ferrés, Ferret. Els catalans serien, doncs, molt més ‘ferrers' que ‘teixidors' (o ‘pagesos', o d'un ‘mas').