Atur i joves: què podem fer?
En una setmana en què el rescat de Bankia i l'evolució de la prima de risc han ocupat els principals titulars informatius (i ho continuaran fent), m'agradaria fer algunes reflexions sobre el que al meu entendre és el principal problema de l'economia espanyola: l'atur i, més concretament, l'atur juvenil. No vull dir que aconseguir que el sector financer superi els seus problemes no sigui clau per poder remuntar l'activitat. De fet, fa tot just un mes, posava de manifest la importància de recuperar (dins uns límits) l'activitat creditícia per tal d'impulsar la creació de noves empreses, però crec sincerament que els problemes del sector financer no poden captar tota la nostra atenció. Hem de continuar tocant de peus i terra i intentar trobar solucions als problemes a què s'enfronten els ciutadans i ciutadanes en el seu dia a dia i, per tant, no mirar únicament les grans xifres macroeconòmiques sinó també les històries personals que hi ha darrere.
En aquest sentit, l'atur juvenil és un dels nostres grans “drames” tot i que no és un problema al qual només s'enfronta la nostra economia. Si mirem les estadístiques sobre taxes d'atur per grups d'edat als diferents països de la Unió Europea, podem comprovar que, aproximadament, la taxa d'atur dels joves sempre acostuma a doblar la taxa d'atur del conjunt de l'economia. Per exemple, mentre que la taxa d'atur a la Unió Europea (UE-27) a finals de 2011 era del 12,6%, la dels joves entre 15 i 24 era del 23,6% (amb un lleuger millor comportament dels joves entre 20 i 24, amb una taxa d'atur del 20,2%). Si mirem el gràfic, es pot observar que a Espanya també es manté aquesta relació entre la taxa d'atur dels joves i la taxa d'atur del conjunt de l'economia. A començaments del 2005, la taxa d'atur global estava per sota del 10% i la taxa d'atur dels joves se situava al voltant del 20%. En l'actualitat, la taxa d'atur global està al voltant del 25% i la dels joves s'apropa al 50%, tot i que s'ha de destacar que els joves amb estudis superiors tenen (tot i que no bones) millors perspectives laborals, amb una taxa d'atur 13 punts inferiors (37%). A banda que les xifres ja donen una idea de la magnitud de la tragèdia, el que realment agreuja la situació al nostre país és la manca d'expectatives a què s'enfronten els joves. Aquesta manca d'esperança és encara pitjor que la situació actual i fa que les conseqüències de l'atur puguin estendre's molt més enllà de l'actual fase recessiva. Es tracta, per tant, d'un àmbit sobre el qual cal actuar de manera ràpida i decidida.
Tot i que, com hem vist, és cert que en qualsevol país i en qualsevol moment del cicle econòmic els joves s'enfronten a més dificultats que els adults ja que la transició des de l'escola cap al treball no és fàcil, diversos estudis recents assenyalen que la situació dels joves al mercat de treball s'està agreujant substancialment tant pel que fa al temps que es necessita per trobar la primera ocupació com pel que fa als períodes de transició entre ocupacions, que cada vegada són més llargs i freqüents. A més, els nivells de protecció social per a aquest col·lectiu durant aquests episodis d'atur són clarament inferiors que per a la resta, ja que per poder accedir a una prestació per desocupació cal haver cotitzat durant un període mínim que sovint no s'aconsegueix acreditar. En vista d'aquesta situació, la sensació de desànim que s'acaba instaurant entre els joves fa que molts es quedin a casa sense fer res tot esperant que millorin les perspectives o alternativament es refugien temporalment en el sistema educatiu, però sense un convenciment ple que aquesta sigui la millor opció, cosa que acaba traduint-se en un abandonament posterior i en una nova decepció difícil de superar. Mentre que la taxa mitjana d'abandonament prematur dels estudis a la Unió Europea està al voltant del 15%, al nostre país se situa al voltant del 30%.
Què podem fer per lluitar contra aquesta situació? En primer lloc, la solució s'ha de buscar des de diferents àmbits: des de la formació, des del mercat laboral i des de les famílies (i la societat en el seu conjunt). Pel que fa a la formació, cal buscar una major col·laboració amb les empreses per tal que les pràctiques que es realitzen en els cicles formatius o altres estudis universitaris siguin pràctiques de veritat i puguin representar un primer pas cap a la inserció laboral.
Des del mercat laboral, cal fomentar els contractes a temps parcial per als joves ja que tot i que a curt termini no significarien un pas endavant per a la millora de la seva situació laboral, sí que poden permetre acumular experiència laboral durant el període de formació que després permet accedir a millors llocs de treball. Finalment, i des de l'àmbit de les famílies i de la societat en el conjunt, cal intentar superar el pessimisme de la situació actual i intentar motivar adequadament els joves perquè s'impliquin activament tant en la seva formació com en la cerca de feina sense imposar-se límits en cap dels dos àmbits: ni geogràfic ni professional.
No és una tasca fàcil, però si volem progressar com a país no podem permetre'ns el luxe de perdre tota una generació.
Cal actuar de manera decidida però respectant la seva diversitat
Els joves no són un grup homogeni; en conseqüència, és més eficaç centrar-se en grups concrets i desenvolupar polítiques específiques que permetin tenir en compte aquesta heterogeneïtat. Per a això és necessari disposar de recursos i capacitats administratives que siguin adequats i permetin l'execució d'aquests complexos programes específics.
Mentre que el problema per a molts joves és la manca de formació, altres tenen dificultats per trobar ocupació a causa del desajustament entre la seva educació i les necessitats del mercat de treball. És necessari, per tant, millorar la qualitat de l'educació obligatòria però sobretot l'accés a l'educació postobligatòria reduint la taxa d'abandonament escolar i aconseguint que els joves caiguin de manera permanent en l'atur i a més llarg termini en la pobresa.
