Les indianes

A partir del 1736, l'especialització barcelonesa en estampats de roba blanca importada de lli i de cotó va ser una de les bases sorprenents del take-off, de l'arrencada de la Catalunya moderna. Aquests estampats han saltat a la fama amb el nom d'indianes ja que, d'entrada, es fabricaven a l'Índia i, a partir d'un cert moment, arribaven, per Creixent Fèrtil, a l'Europa occidental.

Algunes ciutats de la Mediterrània oriental, com Esmirna i Alepo (ens ho explica Àlex Sànchez al saló del Tinell del Palau reial de Barcelona), també van començar a fabricar aquests estampats. I, Liorna, Marsella i Barcelona, les distribuïen. Barcelona, a més, tenia la possibilitat de vendre-les als mercats de l'Amèrica llatina.

El pas següent era no únicament vendre sinó, primer, fabricar aquests estampats. Com que Catalunya havia menjat blat (i, doncs, pa) sicilià, sard, i llenguadocià, gràcies al fet que fabricava draps de llana, el salt a la nova indústria no hauria d'haver estat especialment important. Però ho va ser perquè la demanda va fer que es disparés el nombre d'establiments industrials dedicats, primer, només a estampar, després, a teixir i, finalment, a filar cotó. Una primera matèria que, primer, venia d'Egipte i de Malta però, després, de les plantacions del golf de Mèxic, i del port de Nova Orleans.

La demanda va ser, sobretot, femenina, i americana i, sobretot, de roba per vestir: més còmoda, més higiènica, més barata, i d'un disseny (i d'uns colors) molt més atractius. Però les indianes també es van usar dins les cases (i dins de certs mobles del tipus bagul o armari) i van formar part del disseny d'interiors.

A partir del 1805, els fabricants catalans van introduir màquines de filar britàniques. El 1833, Bonaplata va comprar una màquina de vapor a Anglaterra i la va fer instal·lar a Barcelona (al carrer Tallers, al Raval). Fins aquell moment, el sistema de vapor no s'havia utilitzat per a res al sud dels Pirineus. A partir d'aleshores, entrem en l'era del vapor que, de seguida (el carbó és car), tindrà al costat l'energia hidràulica (font) i l'energia elèctrica (forma).

Amb l'èxit comercial dels estampats, els teixits i els filats de cotó, les 75 fàbriques d'indianes catalanes van transformar Barcelona (que, amb 8.200 obrers, rebentava dins les seves muralles), i les viles del seu pla: Sants, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals (on es localitzarien, primer, els “prats d'indianes”, per assecar-les).

El mateix va passar a altres ciutats, (poques) europees: situades dins el perímetre definit per Barcelona-Dublin-, Glasgow-Hamburg-Praga. El mapa de l'Europa industrial moderna es decideix en aquest moment: és el mapa de la localització de les fàbriques d'indianes. On no hi ha hagut de fàbriques (al Sud, llevat de Catalunya, i a l'Est de Txèquia), les dificultats han continuat fins als nostres dies.

Aquesta transformació social, econòmica i cultural ha tingut dues cares. La cara positiva era que generava una burgesia industrial exportadora molt dinàmica, i generava, també, uns treballadors industrials assalariats molt combatius (de vegades, massa, com quan van incendiar la fàbrica Bonaplata, el 1835). La cara negativa és que disminuiria el nombre de persones i de famílies que vivien autònomament d'un treball independent, com ara artesans, menestrals, comerciants, gent d'ofici, artistes.

Les indianes van morir quasi d'èxit, ja que la competència i la qualitat del tèxtil d'altres països europeus i dels Estats Units era forta, no podien disposar fàcilment de carbó, i els gustos del mercat (i de la moda) havien canviat. Però, la nova lliçó l'havia apresa tothom. Un país podia avançar dins un entorn polític hostil (l'absolutisme borbònic), amb Barcelona, la seva capital convertida en plaça forta militar, i sense carbó, ni ferro, ni tampoc cotó.

Com? Segons un article del 1834 a El Vapor recollit a l'exposició del Tinell: amb “el nostre enginy, el nostre coratge i la nostra llançadora”.