Fer les amèriques

L'expressió ben catalana fer les Amèriques és més literal del que sembla. Seguint les grans síntesis quantitatives d'Angus Maddison, a partir del 1.500 es pot parlar de “the European transformation of the Americas”. En aquesta transformació, en què hi han participat directament milions d'emigrants europeus, també hi eren els catalans-valencians-balears.

L'impacte inicial va ser molt negatiu. Els europeus van exportar massivament, i de manera involuntària les seves pròpies epidèmies a les Amèriques. El resultat va ésser catastròfic: els 19,7 milions d'habitants americans del 1500 van ser 10,3 milions el 1600, i 13,2 milions el 1700. Només comparable als milions de morts causats per la Pesta Negra a l'Europa del segle XIV.

La lleugera remuntada del 1700 va continuar: al 1820 els americans ja eren 32,3 milions. Al 1870, eren 80,5 milions, el 1913, més de 170 milions. Al 2003, 900 milions. Al darrere hi havia la forta emigració europea: es calcula que, a més dels 2 milions del 1500 al 1820, entre el 1820 i el 2003, uns 80 milions d'europeus han emigrat a les Amèriques. Entre ells, unes quantes desenes de milers de catalans.

Els europeus no se'n van anar a les Amèriques sols. Hi van dur alguns conreus i alguns animals. Per exemple, els europeus hi van dur cereals com el blat o l'arròs, conreus emblemàtics com la canya de sucre, el cafè, la vinya o els plàtans, hortalisses com les cols, les lletugues o les carxofes.

La contribució catalana coneguda en aquests punts no fou petita: molt aviat, el 1505, el tarragoní Miquel de Ballester, que formava part de la segona expedició de Colom (del 1493), va començar a plantar canya de sucre a l'illa d'Haití. Un xic després, el 1516, va posar en marxa el primer enginy sucrer d'Amèrica.

Sebastià Cabot, navegant i explorador com el seu pare, Joan Cabot, venecià per matrimoni, va ser el primer que, al 1527, va plantar llavors de blat al fort Sancti Spiritu, a la vora del riu Carcarañá, a l'àrea de Santa Fe. Un dels signes del gran futur cerealístic de la regió va començar ben aviat.

Els catalans, i molts altres, també van introduir la vinya a les Amèriques. Per exemple, Francesc Vidiella, i els seus germans, a partir del 1876, van començar a plantar milers de ceps procedents del Priorat a l'Uruguai. Partint del canvi edafològic, la variant climàtica i el seu esperit innovador, van crear una varietat de raïm destinada a tenir èxit: la Uva Vidiella.

Els exemples es poden multiplicar. L'enginyer i emprenedor (nat a Vic) Eusebi Molera, un personatge clau la vida de la ciutat de San Francisco d'abans i de després del terratrèmol del 1906, va introduir el conreu de la carxofa a Califòrnia.

Els europeus també van dur a Amèrica unes bèsties totalment desconegudes a aquell continent. Bèsties de càrrega, per als transports, com els cavalls, els bous, les mules o els ases. O animals que esdevindrien proteïnes: porcs, vaques, aviram, ovelles, cabres. Al XIX, el protagonisme de les mules catalanes en la marxa cap a l'Oest dels ianquis ha estat explicat per ells mateixos (vegeu Mules, ases i cavalls, L'Econòmic, 17-9-2011). Els embotits catalans de carn de porc fa més de 100 anys que s'intenten obrir pas (vegeu Llonganissa de Vic a Filadelfia, L'Econòmic, 11-7-2010). La gallina del Prat, la famosa Potablava, és una varietat de carn especialment reconeguda a Amèrica, gràcies, inicialment, a Salvador Castelló. Els catalans van basar la seva presència americana en el comerç, la introducció de conreus i de bestiar, i la creació d'indústries molt diverses, sense oblidar la formació, les escoles, els diaris i l'edició. I l'aigua potable, les vacunes, l'oftalmologia, la salut.