DE MEMÒRIA
Pere Gil i Estalella: l'economia ‘cathalana' (i 2)
El primer text que presenta una visió de conjunt de l'economia catalana moderna és un esborrany de l'any 1600 escrit pel reusenc Pere Gil, jesuïta i professor a Barcelona. Segons aquest text, Catalunya és molt autosuficient i, alhora, és molt exportadora (i necessita importar alguns productes). Els primers productes exportats que el text presenta son: el ferro, els draps, i el cànem (vg. Pere Gil: l'economia catalana (1600) (1) a L'Econòmic). Avui, l'automòbil, la confecció i les sabates i espardenyes segueixen les mateixes traces.
Seguim amb productes del sector de l'alimentació. L'oli. Catalunya “mai té necessitat d'oli d'altres províncies: ans bé Catalunya se trau [=exporta] molts anys a moltes altres parts i províncies”. El vi, abans de la revolució vinícola iniciada al darrer terç del segle XVII. “En tota Catalunya i comtat del Rosselló se fa vi en gran abundància... i així se trau vi de Catalunya per altres parts i províncies”. El safrà. “Son comprats per los mercaders a bon preu, i son aportats [exportats] a Gènova, Nàpols, Sicília, Llombardia, Flandes i algunes parts d'Espanya”. La mel. D'excel·lent qualitat. Aliment, però també medecina. Així, “és aportada a moltes parts d'Espanya, França i Itàlia. I posada a taula de prínceps, i a Roma, a taula de cardenals”. Formatges. De llet de vaca, d'ovella i de cabra. “Se fan molt bons formatges, que poden competir amb els que es fan a Mallorca, Castella i Itàlia.” Porcs. “La cansalada es conserva molt bona per espai d'un any o dos anys. En especial, en los Monts Pirineus...”
Al segle XXI, els olis, els vins (i els caves) i els porcs catalans competeixen per tenir un lloc al món. El safrà, la mel i els formatges són altres històries.
Un altre sector exportador és el del vidre, que, com la ceràmica, és recipient/envàs, aïllant, element de la construcció, fix, mòbil. El llibre de Pere Gil és el primer que, molt aviat, descobreix, que “encara que lo vidre que es fa avui a Venècia sia tingut per excel·lent, no és menys, ans bé en moltes coses més excel·lent lo que es fa a Barcelona i altres parts de Catalunya”. El resultat és que “d'aquest vidre es carreguen caixes per a Castella, Índia, França, Itàlia i altres parts”.
Al segle XXI, una gran empresa multinacional catalana amb seu a Gavà basa la seva producció no en el vidre però sí en la ceràmica aïllant, sanitària. Ara, a més, la producció es realitza, també, com succeeix amb el tèxtil, en altres països.
En aquest punt, el professor Gil creu que és necessària la intervenció de la Generalitat de Catalunya en la construcció del Canal d'Urgell. “Seria bo -llegim- que la Generalitat de Catalunya, amb el beneplàcit de Sa Majestat, emprengués aquesta empresa i obra de dita Sèquia, com a cosa totalment útil i necessària.” El regadiu ha d'allunyar el fantasma de la fam provocat per la manca de blat. La iniciativa ha d'ésser de la Generalitat, car cal que “lo bé universal de la República sia més estimat i procurat que no lo particular”.
La Generalitat
En alguns punts, el professor Pere Gil reclama la intervenció de la Generalitat. En l'ordenació de la ramaderia, Gil pensa que la producció milloraria “si es complissin bé los capítols de Cort i Constitucions de Catalunya”. Aquest alt càrrec de la Companyia de Jesús dóna suport, també, a una mesura política polèmica: la prohibició de l'ús civil d'armes de foc acordada pel Parlament català: “En les Corts de Montsó de l'any 1535 –llegim- se lleva totalment lo us de pedrenyals a Catalunya”. Alhora, aprova la limitació a l'exportació de grans, i la seva conservació en sitges. “Si no fessin això los Presidents [de la Generalitat] faltarian a son ofici”.
