Els Estats Units d'Europa

A partir d'un cert protagonisme en la Revolució de Maig de 1810 dels països del Riu de la Plata, i a les Corts de Cadis de 1812, els catalans participaran, activament, en la construcció, a Amèrica i a Europa, de nous estats liberals que tindran com a objectiu avançar, en tots els camps. L'acceleració de la història fou tan forta, però, que, cent anys després, aquests estats començaven a quedar estrets. En un primer moment, el catalanisme fou iberista i comptava amb Portugal, però, als anys 30 del segle passat, ja es veu que el marc peninsular és massa reduït, i ja hi ha propostes de construcció dels Estats Units d'Europa.

Aquestes propostes no provenien de gent situada al marge de l'opinió pública, sinó, al contrari, de gent molt ben situada. Els autors de Catalunya amb Europa (1932) són l'advocat Marià Rubió i Tudurí, diputat al Parlament de Catalunya pel partit majoritari (ERC), i l'arquitecte i urbanista Nicolau M. Rubió i Tudurí, director de Parcs de l'Ajuntament de Barcelona. L'autor de Catalunya i l'Europa futura (1934) és el químic i farmacèutic Alexandre Deulofeu, que serà alcalde de la ciutat de Figueres. L'autor de Les possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent (1932) és Joan P. Fàbregas, ànima del CII, el Centre Internacional d'Intercanvi de Barcelona, i futur conseller d'Economia del govern de la Generalitat.

Els tres textos coincideixen a proposar, per raons d'eficàcia econòmica, la independència de Catalunya i, els dos primers, la construcció dels Estats Units d'Europa. La construcció caldrà fer-la, diuen, no a partir dels grans estats, sinó dels ja nombrosos petits estats del continent. Segons Deulofeu, els estats apareguts a l'Europa de l'Est l'endemà de 1918 com a resultat de l'esclat del l'Imperi Rus, de l'Imperi Austríac i de l'Imperi Otomà, tindran una continuació a l'Europa de l'Oest. “El mateix passarà –llegim- a les Illes Britàniques, amb Irlanda, Anglaterra, País de Gal·les i Escòcia”. A Espanya, la llista de nous estats inclou, a més de Catalunya: Bascònia, Navarra, Galícia, València, Mallorca i Aragó. La proposta dels Rubió i Tudurí és més agosarada: els Estats Units d'Europa s'han de construir, en una primera fase, com una xarxa dels 21 petits estats, que poden estar perfectament interconnectats gràcies a la navegació aèria i a les telecomunicacions. De fet, aquests primers estats dels EUE serien, bàsicament, els que van formar, vint anys i escaig més tard, l'EFTA. Amb algunes diferències: a l'EFTA hi havia un estat gran (el Regne Unit); als EUE, hi hauria 4 estats ibèrics (Galícia, Portugal, Bascònia i Catalunya), els tres estats del Benelux i els tres bàltics (Estònia, Letònia i Lituània). I, Noruega i Suïssa, és clar.

L'argumentació és diàfana: “Els grans estats formen estructures molts més tancades... són (tant les grans monarquies com les gran repúbliques) els enemics de la unitat europea.” En canvi, “els petits pobles no poden ésser sistemes econòmics tancats, que visquin d'ells mateixos... raó per la qual estan més interessats en la cooperació econòmica internacional”.

Als EUE, caldria “eliminar les barreres econòmiques entre els seus components... i s'obriria el camí al lliure canvi interior”. Després, “progressivament, es podria anar cap a l'establiment d'un règim monetari comú i a la creació d'una banca del superestat”.

L'assaig de Joan P. Fàbregas es basa en els bons coneixements que té tant de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya, com de les realitats i les potencialitats del comerç internacional. Curiosament, l'economista i empresari català dels anys 30 del segle XX més radicalment independentista és qui millor coneix el comerç exterior català. Segons Fàbregas, el que Catalunya compra a Espanya (blat, per exemple) ho podria comprar millor a Europa (o a l'Argentina). I, sobretot, el que ven Catalunya, els seus mercats, podrien ampliar-se molt i molt.