Jardins de Catalunya (i 2)

La pro­ducció cata­lana de jar­dins de gran qua­li­tat té uns orígens molt llu­nyans. D'ençà dels temps de la Revo­lució Indus­trial del segle XIX, en la pro­ducció de jar­dins –i el seu entorn– s'hi ha expe­ri­men­tat un gran salt. Les anto­lo­gies publi­ca­des de jar­dins del món també han esco­llit jar­dins cata­lans d'aquest moment; començant per l'Umbra­cle del parc de la Ciu­ta­de­lla de Bar­ce­lona. Pro­jec­tat per Josep Font­seré i Mes­tres, és un jardí botànic dins un parc públic de grans dimen­si­ons. La ini­ci­a­tiva ja va ser, d'entrada, una ini­ci­a­tiva popu­lar reco­llida per l'admi­nis­tració muni­ci­pal sor­gida de la Revo­lució de Setem­bre del 1868.

Font­seré és, també, l'autor del pro­jecte d'un altre gran parc, d'ori­gen ben dife­rent: el parc de Samà (1881) de Cam­brils, un parc, jardí i zoo pro­mo­gut per l'indià Sal­va­dor de Samà i de Tor­rents, hereu de pro­pi­e­tats i d'empre­ses a Cuba i les Fili­pi­nes.

Al segle XX, els jar­dins cata­lans es diver­si­fi­quen: “la palette artis­ti­que des jar­dins cata­lans du XXeme siècle est trés riche”, lle­gim en la tra­ducció fran­cesa del volum Gar­tenkunst in Europa, von der Antike bis zur Gegenwart (Colònia, Könemann, 2000) d'E. Kluckert

En aquest i en totes les anto­lo­gies de jar­dins del món, hi surt, des­ta­ca­da­ment, el parc Güell (1900-1914), que és més un espai mine­ral que vege­tal, pro­jec­tat per Antoni Gaudí, i finançat per Eusebi Güell i Baci­ga­lupi, l'home de la modèlica Colònia Güell, i de la pri­mera gran fàbrica de ciment pòrtland. D'entrada, el parc Güell havia de ser una ciu­tat jardí de gran luxe. Fra­cassà, per sort o per desgràcia, car només s'hi van cons­truir dues cases. Però va aca­bar bé, car l'opció més sen­sata va tri­om­far: el con­junt de la finca va pas­sar a mans de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona als anys 1920, i així va esde­ve­nir parc públic. (I, dècades després, monu­ment decla­rat Patri­moni de la Huma­ni­tat per la Unesco).

Als últims anys s'ha redes­co­bert una altre jardí de Gaudí, coe­tani al parc Güell, i cons­truït a prop de la fàbrica de ciment Asland d'Eusebi Güell, a la Pobla de Lillet: els Jar­dins Arti­gas (1905-06). Pro­mo­guts fa 100 anys per l'indus­trial tèxtil Joan Arti­gas-Alart i Casas, i mig des­a­pa­re­guts durant temps, han estat res­tau­rats i oberts al públic per l'Ajun­ta­ment de la Pobla.

Entre els nom­bro­sos jar­dins del pri­mer terç del segle XX, els autors d'anto­lo­gies des­ta­quen els que estan situ­ats a la Costa Brava: Santa Clo­tilde, Mari­mur­tra, i de Cap Roig. Tots tres, actu­al­ment, oberts al públic.

El jardí de Santa Clo­tilde, a Llo­ret de Mar, amb el mar de teló de fons, “va exi­gir -tra­du­eixo- grans mit­jans. Per asse­gu­rar una irri­gació sufi­ci­ent del jardí, va cal­dre ins­tal·lar-hi nom­bro­ses cana­lit­za­ci­ons. Hom decidí igual­ment fora­dar pro­fun­da­ment les roques amb explo­sius, per plan­tar-hi grans arbres”. El resul­tat va ser –és, encara– extra­or­di­nari. L'arqui­tecte i jar­di­ner va ser Nico­lau M. Rubió i Tudurí. El pro­mo­tor, el metge Raul Rovi­ralta i Astoul, l'home (jun­ta­ment amb el far­macèutic Fer­ran Rubió i Tudurí) dels Labo­ra­to­ris Andro­maco. Va ser una empresa far­macèutica cre­ada el 1923 que, ben aviat, va esde­ve­nir una impor­tant mul­ti­na­ci­o­nal del sec­tor, amb labo­ra­to­ris a Europa i a Amèrica.

El jardí de Mari­murta, a Bla­nes, també pen­jat al blau del mar, també es basa en els recur­sos gene­rats per una empresa cre­ada el 1909 a Bar­ce­lona: Faust i Kam­mann. Va ser una empresa de comer­ci­a­lit­zació de tubs i vàlvu­les des­ti­nats a “la con­ducció, regu­lació i con­trol de fluids hidràulics, pneumàtics, etc.”. Els interes­sos de Carl Faust, el seu pro­mo­tor, eren un xic dife­rents, més científics: fer un Jardí Botànic. Els jar­dins de Cap Roig (o de Cal Rus) els va pro­moure el matri­moni Woe­vodsky, un engi­nyer i arqui­tecte mili­tar rus, i la seva muller, una egiptòloga anglesa.