Cent anys sense baixar de l'autobús

Fa un segle que Mon-bus es dedica al trans­port de pas­sat­gers. Durant aquests cent anys, els car­ros de cavalls i les tar­ta­nes han dei­xat pas a moderns auto­bu­sos, però la família Monas­te­rio ha sabut con­ser­var intac­tes els valors i la tra­dició del seu negoci. “Por­tes a l'esquena l'esforç de mol­tes gene­ra­ci­ons, una herència que has de mirar de man­te­nir i, si és pos­si­ble, engran­dir”, afirma Fran­cesc Xavier Monas­te­rio, gerent de Mon-bus i besnét del fun­da­dor. L'empresa, situ­ada a Sant Pere de Ribes, es dedica al trans­port regu­lar de pas­sat­gers –amb tra­jec­tes que unei­xen les comar­ques del Gar­raf i el Baix Penedès amb Bar­ce­lona i Tar­ra­gona–, però també ofe­reix ser­veis dis­cre­ci­o­nals, des de trans­port esco­lar fins a comi­ats de sol­ter i cir­cuits per a agències de viat­ges.

La família va començar trans­por­tant mer­ca­de­ries i viat­gers amb car­ros de cavalls des del Pont d'Armen­tera –d'on és ori­ginària– fins a San­tes Creus i Valls. Va ser el fun­da­dor de l'empresa, Josep Monas­te­rio Gri­mau, qui va incor­po­rar els pri­mers vehi­cles de motor i, el 1910, es va esta­blir de manera ofi­cial una línia regu­lar que cobria aquest mateix tra­jecte i que ser­via també per trans­por­tar el cor­reu. “En aque­lla època, els auto­bu­sos eren cami­ons recon­ver­tits, amb una car­ros­se­ria mun­tada a sobre”, explica el gerent, la quarta gene­ració de la família. L'empresa, cone­guda lla­vors com la His­pano Pon­tor­rina, va ampliar més enda­vant el ser­vei fins al Ven­drell i, sobre­tot, fins a Cala­fell, ja que molta gent s'hi des­plaçava per aga­far el tren cap a Bar­ce­lona.

A par­tir d'aquí, el negoci va obte­nir la con­cessió de la línia regu­lar entre el Ven­drell i Vila­nova i la Geltrú. L'empresa va adqui­rir la línia que cobreix el tra­jecte entre Vila­nova i Vila­franca a finals dels anys sei­xanta i, més enda­vant, la que va de Sant Pere de Ribes a Sit­ges, uns ser­veis que va ven­dre poste­ri­or­ment. Pre­ci­sa­ment la irrupció de Sit­ges com a destí turístic va fer que es posi­cionés per cobrir la demanda del tras­llat de turis­tes i, ja amb el res­ta­bli­ment de la democràcia, va dedi­car una part impor­tant de l'acti­vi­tat a fer cir­cuits amb auto­car per tot Europa. Amb el temps, però, el negoci vin­cu­lat al turisme va que­dar tocat i, quan es va gene­ra­lit­zar l'ús del vehi­cle, les línies regu­lars també van per­dre pis­to­nada. “Lla­vors va començar el declivi i no vam tor­nar a aga­far una mica d'embran­zida fins que es va crear l'Auto­ri­tat del Trans­port Metro­po­lità”, l'any 1997, recorda Monas­te­rio.

L'empresa ha anat evo­lu­ci­o­nant al ritme de la soci­e­tat i ha can­viat de nom segons les dife­rents eta­pes que ha pas­sat. L'ori­ginària His­pano Pon­tor­rina va pas­sar a ser Trans­por­tes Monas­te­rio abans del 1936 i, més enda­vant, va ope­rar amb el nom comer­cial de Mon­nic. A finals dels noranta, coin­ci­dint amb una refun­dació del negoci –una branca de la família se'n va des­vin­cu­lar–, va néixer la marca Mon-bus. Avui dia, l'empresa prin­ci­pal­ment fa tra­jec­tes que con­nec­ten el Gar­raf i el Baix Penedès amb Bar­ce­lona i Tar­ra­gona, i també té una línia noc­turna que fa el recor­re­gut entre Vila­franca i Bar­ce­lona, pas­sant per Vila­nova. Mon-bus va tan­car el 2011 amb una fac­tu­ració de 5,5 mili­ons. En aquests moments, un 80% del negoci prové del trans­port regu­lar de pas­sat­gers i un 20%, dels ser­veis dis­cre­ci­o­nals.

La flota –amb una anti­gui­tat mit­jana de set anys– té 42 vehi­cles i la plan­ti­lla està for­mada per una sei­xan­tena d'emple­ats. L'empresa ha pas­sat de trans­por­tar 385.000 pas­sat­gers l'any 2000 a tan­car el 2011 amb 1,1 mili­ons de viat­gers i, actu­al­ment, fa 98 expe­di­ci­ons diàries en els dife­rents recor­re­guts que van cap a Bar­ce­lona. “És la línia que més ens ha fet créixer, però l'auto­pista ens mata: els túnels del Gar­raf ens supo­sen 30.000 euros cada mes”, diu Monas­te­rio.

Pel que fa als usu­a­ris, el gerent manté que Mon-bus tre­ba­lla per ofe­rir-los “el tracte pro­per, fami­liar i per­so­na­lit­zat que altres mit­jans de trans­port no li poden donar”. Amb vista al futur, l'empresa vol con­so­li­dar-se en espera de superar la crisi, que col­peja el sec­tor sobre­tot per la pujada del preu del com­bus­ti­ble. Mon-bus vol­dria ampliar ser­veis i freqüències, però Monas­te­rio creu que “és impos­si­ble sense una apor­tació de l'admi­nis­tració”. El gerent afirma que “el trans­port per car­re­tera és el germà pobre a Cata­lu­nya”, ja que les admi­nis­tra­ci­ons apos­ten més pel tren. I no es mos­sega la llen­gua: “Cícli­ca­ment hi ha hagut cri­sis amb Renfe i sem­pre hem res­post; però l'autobús és com el con­te­ni­dor de la brossa: quan has de llançar-la el vols tenir a la porta de casa, i quan ja ho has fet, molesta.”