Itàlia arrossega Espanya

Era evident que la zona euro vivia darrerament en un oasi de calma en espera que succeís el següent accident. La major part dels previsibles accidents del 2013 tenen l'origen en processos electorals. I va arribar el primer possible accident i va succeir: Itàlia es converteix de nou en un país ingovernable on ningú sap si se seguirà amb les polítiques d'austeritat o es trencarà amb les premisses del govern de Monti. Evidentment, igual que es parlava d'un contagi positiu a la zona euro durant les primeres setmanes de l'any, un succés tan desafortunat com els resultats de les eleccions italianes engega, de nou, un cercle viciós. Torna el contagi negatiu.

La prima de risc dels països de l'euro té dos components: un element comú, relacionat amb l'estabilitat i el futur de l'euro, i un component propi de cada país. El salt en la prima de risc espanyola reflecteix aquests dos factors. L'augment de la probabilitat que l'euro pogués desaparèixer per problemes de sostenibilitat de les finances públiques italianes té un efecte, en major o menor mesura, sobre tots els països de la zona euro. Però, en segon lloc, també hi ha un efecte propi d'Espanya: l'augment de l'atenció sobre la situació d'Itàlia posa la llum de nou en la realitat espanyola. Es pot considerar que la mateixa inestabilitat política que han generat les eleccions italianes podria estendre's a Espanya si el govern queda afectat directament pels casos de corrupció. O es pot estar valorant més negativament la situació econòmica espanyola pel canvi en el sentiment del mercat. A més, això obre de nou la possibilitat, encara poc probable, que pugui ser necessari el rescat total. Aquest efecte propi d'Espanya té, al seu torn, un impacte en el component comú.

Per desgràcia està succeint el que molts pronosticàrem a pesar de les bones notícies de principi d'any. En primer lloc, que en la situació actual de l'economia europea qualsevol accident, de tipus econòmic o polític, podria provocar la tornada a la inestabilitat, i el pas del cercle virtuós al cercle viciós. I, en segon lloc, la incapacitat dels governs de la zona euro per utilitzar aquest període de calma dels mercats per avançar en les solucions dels problemes institucionals que generen la part de la prima de risc comuna al conjunt dels països que integren la zona euro.

És evident que l'Eurogrup no pot resoldre els problemes del sistema electoral italià i, per tant, incidir en la part de la prima de risc pròpia d'Itàlia, però sí que podria reduir el component comú. Per desgràcia sembla que sense la pressió dels mercats no estan disposats a avançar.