La tecnòpolis catalana

La Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili ha publi­cat un lli­bre titu­lat La tecnòpolis cata­lana. 1901-1936. Pen­sa­ment orga­nit­za­tiu a Cata­lu­nya (2012) de Josep M. Cortès i Martí, amb una intro­ducció d'Ignasi Bru­net Icart i Octa­vio Uña, i un epíleg de Fran­cesc Roca. El lli­bre ha estat pre­sen­tat a la Bibli­o­teca Cen­tral de Santa Coloma de Gra­me­net, a l'Ate­neu Bar­ce­lonès, i a les seus de Bar­ce­lona i de Tar­ra­gona del Col·legi d'Eco­no­mis­tes de Cata­lu­nya.

A la coberta del lli­bre, hi ha una foto­gra­fia dels anys 20 en blanc i negre de la façana de l'agència a Tar­ra­gona de Ford & Ford­son, i, just al damunt, el rètol del Gran Hotel Cen­tral de Tar­ra­gona. Els som­nis de la mobi­li­tat que el motor d'explosió dels automòbils fan pos­si­ble, i que la màquina com­plexa que és un hotel fa pos­si­ble, també, d'una altra forma. La idea de Cortès i Martí és que motors d'automòbil i habi­ta­ci­ons d'hotel són uns extra­or­di­na­ris pro­duc­tes arte­sa­nals que podran fabri­car-se en sèries més o menys llar­gues. Gràcies, jus­ta­ment, al for­disme i al tay­lo­risme: a la pro­ducció en cadena inven­tada no per atzar a Xicago. No per casu­a­li­tat, car a la ciu­tat dels escor­xa­dors es pensà que per fer un cotxe es podia seguir (donant-li la volta) el model de les cade­nes de tre­ball de des­mun­tatge, peça per peça, dels ani­mals que entren sen­cers als escor­xa­dors.

La pro­ducció for­dista, l'orga­nit­zació científica del tre­ball, con­jun­ta­ment amb la seva causa/efecte: el con­sum de mas­ses produït per una certa redis­tri­bució de la renda, van cau­sar un gran impacte entre els eco­no­mis­tes-sociòlegs-engi­nyers cata­lans del pri­mer terç del segle XX. Obria la pos­si­bi­li­tat de millo­rar con­si­de­ra­ble­ment el que ja era una carac­terística del país: el tre­ball indus­trial ben fet. Calia, però, evi­tar-ne, en la mesura que fos pos­si­ble, els aspec­tes nega­tius.

La tecnòpolis cata­lana pre­senta els texts for­dis­tes i tay­lo­ris­tes de 10 d'aquests estu­di­o­sos. Això vol dir que les qüesti­ons de la for­mació cien­ti­fi­cotècnica, l'ori­en­tació pro­fes­si­o­nal, la segu­re­tat en el tre­ball, la higi­ene indus­trial, les for­mes sala­ri­als o la presa de deci­si­ons dins l'empresa, van moti­var, sor­pre­nent­ment, una gran quan­ti­tat de papers, que arri­ba­rien al lec­tor en for­mats molt diver­sos. Men­tre els con­flic­tes soci­als es mul­ti­pli­ca­ven i, en deter­mi­nats moments, esde­ve­nien guerra social, alguns ana­lis­tes i algu­nes ins­ti­tu­ci­ons assa­ja­ven altres sor­ti­des.

Cinc dels 10 autors pre­sen­tats van tre­ba­llar en un cen­tre de recerca ano­me­nat Museu Social de Bar­ce­lona (MSB), situat dins la pla­ni­fi­cació de la Dipu­tació de Bar­ce­lona: Josep M. Tallada, engi­nyer indus­trial, pri­mer direc­tor; Cebrià Mon­to­liu, lli­cen­ciat en dret, bibli­o­te­cari; Josep Ruiz i Cas­tellà, tècnic; Emili Mira, metge i psi­quia­tre, futur direc­tor de l'Ins­ti­tut d'Ori­en­tació Pro­fes­si­o­nal. El MSB va des­a­parèixer com a con­seqüència de deci­si­ons des­truc­ti­ves de la pri­mera dic­ta­dura mili­tar espa­nyola del segle XX, la de 1923-30. Però aquests cinc van con­ti­nuar tre­ba­llant, és clar.

També és cert que cinc d'aquests 10 assa­gis­tes cata­lans van haver de mar­xar de Cata­lu­nya en dife­rents moments, i van morir lluny del seu país. Aquests 5 autors foren: Cebrià Mon­to­liu, que saltà a Nova York i Nou Mèxic; Pere Coro­mi­nes, a Bue­nos Aires; Josep Mallart, a Madrid; Emili Mira, a Argen­tina i Bra­sil; i el també metge Antoni Oriol i Anguera, a Mèxic.

Els eco­no­mis­tes-sociòlegs cata­lans de la tecnòpolis cata­lana del pri­mer terç del segle XX van pen­sar, en veu alta, i per escrit, sobre les pos­si­bi­li­tats que l'OCT donava a la pro­ducció –i al con­sum- de mas­ses. I van sug­ge­rir la (difícil i secreta) fusió entre for­disme, fàbri­cació en cadena, i tre­ball arte­sa­nal, o en ban­ca­des. Fins ara.