El setembre arribarà!

Ho hem cons­ta­tat, i ho podem donar per sabut. Ha cos­tat molt d'acon­se­guir un con­sens, però final­ment tot­hom a qui hem con­sul­tat –gent de pes– ha estat unànime: després del mes d'agost, arri­barà el mes de setem­bre. Si no és que esclata un cata­clisme galàctic... aca­bat el mes d'agost, vindrà el mes de setem­bre.

I per què ens hem pre­o­cu­pat per una qüestió que en prin­cipi sem­bla òbvia? Sen­zi­lla­ment, perquè hem rebut abun­dants sen­sa­ci­ons que por­ten a creure que mol­tes per­so­nes –i mol­tes empre­ses– pen­sen que el setem­bre no arri­barà. S'espera amb can­de­le­tes que pas­sin aquests cinc dies que li que­den de juliol per bai­xar la per­si­ana... i tirar la clau a la cla­ve­guera. Asset­jats per tota sort de pro­ble­mes i difi­cul­tats, sor­te­gen aques­tes dar­re­res hores, amb el pen­sa­ment fix en aquell lloc que han triat per pas­sar les vacan­ces i, sobre tot, per allu­nyar-se d'un telèfon i d'un cor­reu electrònic que no paren de ser­vir males impres­si­ons, recla­ma­ci­ons, ultimàtums i deser­ci­ons mas­si­ves.

L'agost apa­reix com l'oasi recon­for­tant, en què no hi ha fatics que des­tor­bin la vista fixada en un punt a l'horitzó –mar o mun­ta­nya– i on tam­poc hi ha ban­quers que ame­na­cin per car­re­gar-te un vint-i-tres per cent d'interès sobre els des­co­berts de la pòlissa; ni proveïdors que tru­quin que vénen a reti­rar el gènere; ni cli­ents de tota la vida que tor­nin el rebut girat de la manera habi­tual. Res no tor­barà l'aïlla­ment d'unes meres­cu­des vacan­ces. Per pre­venció, han dei­xat el mòbil a casa –fan ser­vir el de l'esposa– i no han fet saber a ningú el seu destí. Obli­dats de tot­hom, obli­dats fins i tot d'ells matei­xos, espe­ren retro­bar la pau.

Aquests dar­rers dies de juliol ja no aga­fen el telèfon. Les secretàries tenen les ordres molt clares, i han de fer ser­vir una d'aques­tes fra­ses, davant de qual­se­vol recla­mació: «Ara mateix estan reu­nits...», «Els hem tor­nat el rebut?... Que no tenia la data cor­rec­ta­ment?», «No ens lli­guen els números; tor­nin a enviar-nos un extracte», «Hem can­viat de banc, és clar, vul­guin girar-nos pel...», «Paguem el del mes, però pel que fa a l'ante­rior hem d'espe­rar que es reu­neixi el con­sell...», «Crec que hi havia un pro­blema amb la recepció del gènere», «La noia que porta els comp­tes s'ha tro­bat mala­ment...», «L'admi­nis­tració ens retarda el paga­ment, i és clar...», Què diu ara, home de Déu: nosal­tres sem­pre hem pagat!...»

Cer­ta­ment que val més aga­far-s'ho amb humor. Però el setem­bre arri­barà, i lla­vors hom tro­barà un altre cop el feix de pro­ble­mes que ara deixa enrere, cor­re­gits i aug­men­tats. És evi­dent que tam­poc no podria solu­ci­o­nar-los a l'agost perquè molts altres, com ell, també han deci­dit fer-se fone­dis­sos. Però fins els més empe­dreïts opti­mis­tes no donen un duro pel que pugui pas­sar, amb tan­ca­ment d'empre­ses, con­cur­sos de cre­di­tors i aug­ment espec­ta­cu­lar de l'atur... No es detec­ten en l'horitzó gai­res can­vis en l'eco­no­mia en gene­ral, encara que les tur­bulències sem­pre bene­fi­cien uns sec­tors en detri­ment d'uns altres. Per cert que a aquest cro­nista El Punt també li ha donat festa a l'agost. Es tracta de pre­di­car amb l'exem­ple!