El tsunami post-Lehman
Cinc anys després de la fallida del gegant, el sistema financer encara en pateix les conseqüències
Els ajuts directes als bancs europeus en crisi han sumat uns 1,6 bilions d'euros
136.000 milions té en préstecs incobrables el Commerzbank
Cinc anys després de l'esclat de la crisi financera arran de la fallida de Lehman Brothers, només un banc, en aquest cas l'alemany Commerzbank, encara es troba llastat per préstecs gairebé incobrables, que arriben als 136.000 milions d'euros. Això és més del doble del que, segons dades oficials del Banc d'Espanya, han costat les ajudes i els rescats a la banca espanyola des del 2009 (61.000 milions) fins ara, començant per Caja Madrid (Bankia) i seguint amb tot el reguitzell de caixes d'estalvis que, intervingudes o amb uns directius amb altes retribucions, han acabat per desaparèixer del mapa.
D'altra banda, analistes del Royal Bank of Scotland (RBS), juntament amb Lloyds, una de les dues grans entitats britàniques nacionalitzades en aquells moments amb caràcter d'urgència pel govern laborista del premier Gordon Brown, a fi d'evitar-ne la fallida, asseguren que l'entitat s'ha de desfer entre els pròxims tres i cinc anys de 3,2 bilions d'euros en valors i tractar de recaptar-ne fins a 47.000 milions en diner fresc. Només així aconseguiria una certa estabilitat i potser deixaria enrere els pecats del passat.
La magnitud d'aquestes tres dades, difoses per mitjans alemanys i britànics d'indubtable solvència (Der Spiegel, Bloomberg i Financial Times), permet entendre la gravetat de la primera fase de l'enorme terratrèmol que va tenir lloc a partir del 15 de setembre del 2008, quan es va fer evident que Lehman Brothers queia. Una primera fase que va anar seguida d'onades de xoc de grandioses i molt tràgiques conseqüències (l'atur generat n'és la principal), en un tsunami que encara perdura.
Una altra dada permet entendre encara més bé l'efecte dòmino que es va produir: Commerzbank ha estat obligat pel govern federal en els últims quatre anys a recaptar diners per afrontar pèrdues, en bona part causades per l'exposició en els bons del Tresor d'Itàlia, així com altres valors a Espanya i Portugal. A l'Estat, per exemple, té compromesos 12.200 milions d'euros en deutes amb bancs i inversions immobiliàries. A Portugal, 3.000 milions.
Interdependències
El cercle de l'exemple està complet, doncs, quan es veu com la crisi de Lehman Brothers impacta a Europa. Perquè el crac va destapar les vergonyes, en aquest cas els crèdits multimilionaris, que la banca europea tenia amb la nord-americana i, de retruc, els que l'europea tenia internament. Tot plegat, en bona part derivat de les anomenades hipoteques porqueria, amb uns mecanismes de seguretat amb què es garantien valors que, de fet, no valien res.
L'espiral és gegantina. D'aquesta manera, el pànic que va provocar l'enfonsament de Lehman –la gota d'un vas ja prou ple per problemes a Northern Rock, BNP, Bearn Stearns, Fannie Mae, Freddie Mac...– fa que es dilueixi una cosa fonamental en els mercats: la confiança. Els bancs deixen de confiar els uns amb els altres i tot el sistema queda tocat. I si no s'acaba de desfer és per la intervenció dels diversos bancs centrals, que injecten enormes masses de diners, i provoquen, alhora, l'augment de l'endeutament públic i, en part, la posterior crisi de l'euro.
Entre el 2008 i el 2011, la UE sola va aprovar ajudes públiques a la banca per valor de 4,5 bilions d'euros en diversos esquemes (avals públics al deute de les entitats, recapitalització directa, sanejament d'actius i altres mesures d'injecció de líquid), sense comptar la intervenció del BCE, que ha posat a l'abast dels bancs crèdits per 1,2 bilions d'euros a tornar a tres anys a l'1%.
De les ajudes públiques posades a disposició de la banca, fins ara, i segons dades de la Comissió Europea, se n'han utilitzat 1,6 bilions d'euros (el doble del que es calcula, a grans trets, que bancs europeus i americans van perdre a la borsa entre el 2008 i el 2011). La gran quantitat d'aquestes ajudes, el 60%, ha anat a parar a institucions del Regne Unit (18%), Irlanda (25%) i Alemanya (15%). L'Estat espanyol, per exemple, fins ara ha rebut en ajudes directes (liquiditat) els ja esmentats 61.000 milions d'euros (un 13,7%), per bé que el BCE no compta recursos d'altra naturalesa, fet que faria augmentar, significativament, la suma.
Ningú no se n'escapa, però. Des de Bèlgica, amb Dexia, i Holanda, amb Amro, fins a Islàndia, passant encara per Dinamarca, amb el Roskilde Bank. En dos dies d'octubre del 2008 es va liquidar el que semblava un robust sistema bancari.
Un afer de maquillatge
L'entrada en vigor progressiva de les normes de Basilea III causa no pocs maldecaps entre els bancs espanyols més importants. Per evitar-ne alguns, el govern de Rajoy es prepara per donar un cop de mà a entitats com ara el BBVA, el Santander, el Popular i fins i tot el Banc Sabadell, i permetre la reclassificació de milers de milions d'euros en actius per impostos diferits (DTA en la sigla en anglès) en crèdits fiscals, una operació de maquillatge permesa per l'Autoritat Bancària Europea, que faria aparèixer els balanços de les entitats més sòlids. Això evitaria que algunes d'aquestes institucions haguessin d'afrontar un augment del seu core capital per atendre les demandes del 7% que exigeix Basilea III. Es calcula que la banca espanyola té uns 50.000 milions d'euros classificats com a DTA. Països com ara Itàlia han fet operacions semblants.
