tant
X
Un país millor
Fa unes setmanes, en el transcurs d'una sobretaula, un petit empresari confessà als seus interlocutors que ell, igual que la gran majoria de competidors seus, en determinades operacions comercials no aplica l'IVA. Ho explicava en el context d'una conversa sobre les greus dificultats actuals dels microempresaris, però ho deia sense cap autocomplaença. Al final, mig per justificar-se, va deixar anar: “I és que, a més a més, ja estic fart que tots els meus impostos se'n vagin a Madrid!” La conversa va continuar per altres viaranys i al cap d'una bona estona, per sorpresa dels presents, hi va afegir: “Tanmateix, el dia que siguem independents tindré un seriós dilema, perquè una cosa és deixar de pagar impostos a Espanya i una altra de ben diferent, a la hisenda pública catalana.” Òbviament, el caràcter imperatiu de les obligacions fiscals de ciutadans i empreses, en qualsevol escenari, tant des d'un punt de vista legal com moral, resulta indiscutible. Ara bé, el model que adopti la hisenda pública no és indiferent. El tipus de relació (col·laboradora o coercitiva) que s'estableix entre aquesta i els contribuents resulta cabdal. El principi de subsidiarietat, també en l'àmbit fiscal, és de la màxima importància. No és el mateix pagar els impostos a una administració propera i que hom pugui sentir com a pròpia, amb la confiança que aquests seran redistribuïts de manera justa, a favor de l'interès general i del benestar col·lectiu, que pagar-los a una administració llunyana i hostil, amb la sensació de contribuir a alimentar un sistema fiscal opac i pervers. La defensa del dret a decidir hauria de ser indissociable de la pregunta: per fer què?, amb quina finalitat? Crec que l'única resposta possible és per fer un país millor. És a dir, econòmicament més pròsper, socialment més just, ambientalment més respectuós. I també, per descomptat, amb molta més responsabilitat fiscal i ciutadana.