Agricultura
Ecologia sense aval
La insatisfacció amb el servei, el retard en els ajuts, la burocràcia i les altes taxes fan que els productors ecològics busquin alternatives al segell oficial
La certificació social corporativa, basada en la confiança entre productors i consumidors, cada cop és més habitual
La Generalitat Valenciana deu més de 15 milions al sector
tres anys que no reben subvencions ni del govern central ni de Brussel·les
Xavier Mulet treballava com a advocat a València i fa 22 anys ho va deixar per dedicar-se a l'agricultura ecològica en un terreny d'una hectàrea als peus del Montgó, a Dénia. Tots els productes que venia eren oficialment ecològics ja que portaven imprès el segell de l'entitat de control reconeguda per la Unió Europea i el govern central, que en el cas del País València és el CAECV, el Comitè d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana, depenent de la Conselleria d'Agricultura de la Generalitat Valenciana. Això significava que regularment el CAECV sotmetia a controls el terreny on Mulet plantava les seues verdures i hortalisses per comprovar que no feia servir productes químics com fertilitzants, plaguicides o antibiòtics. Mulet, a més de complir amb aquests requisits, havia de pagar una quota al CAECV i presentar
documentació periòdicament.
Fa dos anys, però, va decidir donar-se de baixa i ara segueix treballant de la mateixa manera però ja no ofereix productes ecològics, denominació reservada per als que tenen el certificat oficial, sinó productes agroecològics. “Havia de perdre cada vegada quatre dies fent papers, no em beneficiava de subvencions perquè tinc un terreny petit i, a més, no m'acabava de fiar d'un organisme dirigit per un polític triat pel partit majoritari i no per un tècnic independent.” Mulet creu que, en definitiva, “el que els clients de l'agricultura ecològica busquen és confiança, proximitat, no una certificació burocràtica”.
Mulet ha anat augmentant any rere any la seua clientela, formada majoritàriament per alemanys establerts a la Marina Alta, i que acudeix cada dissabte al mercadet de fruites i verdures que munta a la casa de camp que té a Pedreguer. Precisament, per respondre a aquesta demanda creixent prestant-se gènere, Mulet i una quinzena de petits productors de la Marina, la Costera, la Safor, el Comtat i també la Vall d'Albaida han creat la Xarxa Llauradora de les Comarques Centrals, una plataforma des de la qual també busquen incentivar el comerç just de productes biològics, locals i de temporada. Des de la plataforma volen apostar per la certificació social participativa, un sistema basat en la confiança on qui certifica que els productes no contenen ni gota de química és el mateix grup de productors i compradors de proximitat.
Quota sense contrapartida
Els llauradors i productors agroecològics de la cooperativa Aigua Clara d'Alberic (Ribera Alta) ja treballen amb aquest tipus de certificació que prescindeix de l'oficial que lliura el CAECV. I el mateix fan els centenars de productors que formen part d'Ecollaures, una altra xarxa de llauradors majoritàriament de les comarques del voltant de València que promou un model d'agricultura sostenible, respectuosa amb el medi ambient, amb el sòl, amb l'entorn, amb la gent i que busca la sobirania alimentària. D'acord amb aquesta filosofia que porta inherent el comerç de proximitat o de quilòmetre 0, la certificació oficial del CAECV, com assegura Carlos Muñoz, un dels membres d'Ecollaures, “és del tot prescindible”. I afegeix: “A diferència de la resta d'agricultors, els ecològics hem de pagar una altaquota al Comitè d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana quan aquest, a canvi, no ens ofereix cap servei d'assessorament o d'ajuda, simplement de control.” Muñoz assegura que, per les peticions d'incorporació que tenen a Ecollaures, cada vegada hi ha més productors que abandonen la
certificació del CAECV.
El problema dels números
En això també està influint, com denuncia la Unió de Llauradors i Ramaders, l'augment de la quota del CAECV i el deute de 15 milions d'euros que té la Generalitat Valenciana amb els agricultors ecològics valencians. Aquests, uns 2.000 a tot el País Valencià que treballen vora 60.000 hectàrees, fa tres anys que no reben subvencions ni del govern central ni de Brussel·les, tot i que paguen religiosament les quotes, perquè l'administració valenciana no aporta la part que li correspon.
La quota base de manteniment de la certificació ecològica aquest any ha passat de 53,54 euros per explotació a 145,74 euros (un 173% superior). L'IPC de la taxa per superfície inscrita de l'any passat, que es va situar en el 2,9%, ha pujat. A més, s'han registrat pujades importants en les quotes d'inscripció per certificacions noves, d'ampliació de cultiu o per canvi de titularitat. José Ángel Cerveró, responsable d'agricultura ecològica de la Unió, denuncia que aquesta situació “provocarà que el petit productor ecològic tinga dificultats per mantenir la seua explotació” i afegeix que és lògic que molts opten per deixar el Comitè d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana, però alerta que si desapareixen els controls oficials es podria estar adobant el terreny per a la picaresca. Tant Muñoz com Mulet, en canvi, creuen que
el consumidor responsable té armes de sobra per evitar-la.