“Estem com en els darrers anys del franquisme i es vol fer por en lloc de dialogar”

Potser encara és aviat, però es comencen a veure petits canvis i positius. Lleida tenia en la construcció el principal motor econòmic i, amb la crisi, els índexs d'atur han passat a ser excessius, tot i que el sector agroalimentari ho ha frenat una mica. Estàvem acostumats a un atur tècnic del 4,5%.

L'exportació ens funciona molt bé, amb increments anuals importants. En sis anys hem crescut un 57% i això demostra que la indústria agroalimentària s'ha espavilat i creix. La maquinària agrícola també ven molt a fora. No obstant això, crec que, per recuperar ocupació, la construcció hi ajudarà amb nova activitat.

No, però a Lleida hi ha cinc pisos buits per cada 1.000 habitants i a la província uns 15. Això vol dir que en poc temps hi haurà demanda perquè els bancs han continuat venent habitatges i a uns preus que ja no poden baixar més. És a dir, que la construcció ja no serà el motor econòmic que va ser, però sí que reprendrà activitat i serà un nínxol d'ocupació. També crec que l'obra pública es reactivarà.

També és un bon sector i en creixement, sobretot perquè els empresaris han sabut desestacionalitzar i ara el que hem d'aconseguir és aprofitar l'empenta de Barcelona per captar visitants. Lleida és encara la gran desconeguda, tot i la potència del Pirineu en l'esquí i la lenta arrencada dels atractius turístics del pla de Lleida.

No som forts en aquest camp, però ara hem de ser capaços de començar a preparar nou sòl industrial per quan hi pugui haver nova demanda, captar inversions i oferir costos molt més reduïts dels que un empresari té a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Seguim treballant, però la crisi ha aturat molts projectes que a Lleida són urgents. Necessitem l'autovia a Tarragona, alliberant el peatge Lleida-Montblanc mentre no hi sigui i acabant-la fins a Tarragona. És vergonyós que en 10 o 15 anys no s'hagi estat capaç de connectar amb autovia Lleida i Tarragona, on tenim el nostre port natural per exportar. A més, crec que en pocs anys i gràcies al canal Segarra-Garrigues podrem deixar d'importar cereal i en podrem exportar. Igualment, necessitem l'autovia a Saragossa, connectar l'eix Cantàbric-Mediterrani, nous passos pirinencs amb França i altres vies de què fa molts anys que se'n parla i no es fa res.

El corredor del Mediterrani és un projecte important i Lleida s'hi ha de connectar per no deixar escapar oportunitats. Però també necessitem un servei de Rodalies a Montsó, a Montblanc, l'eix de Mollerussa, Tàrrega i Cervera, ampliar la línia de la Pobla de Segur i modernitzar la línia Lleida-Manresa, així com connectar totes aquestes línies de Rodalies amb el TGV.

És un moment complex perquè ja no cobrem res de les quotes i algunes cambres ho estan passant molt malament, fins al punt que sis ja han estat intervingudes per les comunitat autònomes, i ja veurem si acaben tancant. Ara es tramita al Congrés una nova llei de cambres i crec que hi haurà una reducció important en relació amb les 88 que hi ha ara a l'Estat i, a més, el govern central vol crear la Cambra d'Espanya en lloc de l'actual consell de cambres. Després vindrà la llei catalana, i esperem que ens segueixin ajudant com han fet fins ara.

Les cambres són importants i necessàries, sobretot per les exportacions i l'obertura de nous mercats per a les empreses. N'hi ha a tot el món i és l'organisme que ens permet entrar en qualsevol mercat. El futur de les cambres consisteix, entre altres funcions, a fer aquesta feina d'internacionalització.

Ho facilita perquè no hi ha cap enfrontament entre sectors, tothom hi és representat, el consens funciona i les funcions d'uns i altres és diferent.

Cada vegada sóc més independentista. La situació m'hi porta. I és que a Catalunya només demanem parlar i Madrid mira cap a un altre costat. Si a Madrid i el govern central els preocupés que Catalunya no marxés, s'haurien assegut a parlar. I si des d'aquí demanàvem 10, potser hauríem aconseguit 5 o 6, com el pacte fiscal, que és el mínim que ens mereixem.

No i, en lloc de parlar, només surten fent por i coaccionant. És lògic que els catalans responguem exigint més llibertat. Jo he lluitat contra la dictadura per les llibertats i ara estem com en els darrers anys del franquisme i es vol fer por en lloc de dialogar. Si haguessin actuat al revés, no seríem on som.